dimecres, 27 de febrer del 2013

Amália


Amália da Piedade Rebordão Rodrigues (Lisboa 1920 — Lisboa 1999) va ser una fadista, cantant i actriu portuguesa, considerada l'exemple màxim del fado. Està sepultada al Panteó Nacional, entre els portuguesos il·lustres. És coneguda com a la Reina del Fado i, en conseqüència, pel simbolisme que aquest gènere musical té a la cultura portuguesa, va ser considerada per molts com a una de les millors ambaixadores del país. Apareixia a programes de televisió d'arreu, on no solament cantava fados i altres cançons de tradició popular portuguesa, sinó també música d'altres orígens...

Tots hem sentit parlar d'Amália i segurament hem escoltat algunes de les seves cançons més populars. A internet tenim l'oportunitat de conèixer mil i un detalls de la seva vida, les millors imatges, les seves cançons més conegudes i altres aspectes de la seva figura en la web Amália que avui us recomano...



+ informació:
- El fado és una cosa molt misteriosa
- Diuen de Lisboa... (1) 
- El Portal do fado
- Museu do Fado

dimecres, 20 de febrer del 2013

El Museo dos Coches (Museu Nacional de Carruatges)

El Museo Nacional dos Coches (Museu Nacional de Carruatges) reuneix una àmplia col·lecció de carruatges, carrosses i calesses del segle XVII al XIX, que ens mostren una part de la història de Portugal mitjançant aquests símbols de riquesa i d'estatus social.


El Museu es troba al que fou l'antic picador real de Belém, edifici de façana neoclàssica i sumptuós interior, proper al monestir dels Jerônimos. Només creuar la seva porta d'entrada ja ens trobem amb l'espectacularitat d'una gran sala, la  galeria principal (que supera els 50 metres de llarg i els 17 d'alçada) on hi han els carruatges, alguns d'ells relament únics en el món i d'una gran bellesa.


El més antic és el que va pertànyer a Felip II (III d'Espanya) i, sens dubte, els que més criden l'atenció són les tres carrosses barroques que l'ambaixada portuguesa al Vaticà va lliurar al papa Climent XI. Escultures daurades adornen el fastuós exterior d'aquests carruatges de gala, mentre que en el seu interior sorprèn per l'exagerat luxe i la cura en cada un dels detalls. La galeria on es troben els carruatges enlluerna per si mateixa, ja que el seu sostre força alt (l'edifici que envolta la galeria principal té dues plantes) està decorat amb tres medallons ovalats pintats amb diferents temes al·legòrics.



Gràcies als diferents carrutages podem fer un repàs a diferents esdeveniments històrics del país i d'Europa a través dels vehicles de l'època. També es pot veure una extensa mostra de quadres i retrats relacionats amb la dinastia Bragança, així com tapissos de gran valor i interès. La mostra es completa amb una col·lecció d'objectes relacionats directament o indirectament amb els vehicles: uniformes de gala, exquisits arnesos per als cavalls, armadures, etc.

Per més informació sobre horaris i preus es pot visitar la web del Museo Nacional dos Coches i us deixo amb aquest vídeo que us permetrà fer-vos una bona idea:

dimecres, 13 de febrer del 2013

Sophia de Mello i el Miradouro da Graça

El Miradouro da Graça és d'aquells llocs de la ciutat que tenen un encant especial. Hom s'atura a gaudir d'un instant en aquesta privilegiada balconada a la ciutat, assegut comodament, mentre les hores passen i la Lisboa eterna es mostra fugissera... Diuen que la gran poetessa Sophia de Mello Breyner Andresen seia en aquest mirador i per aquest motiu  ha rebut oficialment el seu nom, malgrat els lisboetes el continuen anomenant amb el nom del barri.


Un típic quiosc portuguès ofereix als seus visitants algunes tauletes on seure i prendre una cervesa mentre la bellesa de Lisboa es mostra davant els seus ulls. Encara que la panoràmica no abasta tant com la d'altres de la ciutat, aquestes vistes són precioses especialment al capvespre, quan la daurada llum lisboeta es torna única i les veus de la ciutat canvien de tonalitat i la música tranquila i íntima de les cases arracona per unes hores la velocitat i el soroll de la ciutat del segle XXI.



Des d'aquest privilegiat "miradouro" podem veure el Tajo, el Castelo de São Jorge, el Miradouro de São Pedro de Alcántara davant de nosaltres, l'orgullós pont del abril 25, mentre que podem endevinar el Marquês de Pombal, l'Avenida da Liberdade o la Baixa... I allà, també trobarem un bust de la poetessa i  el seu cant a la ciutat de Lisboa...


dimecres, 6 de febrer del 2013

Josep Pla i el color de Lisboa

'Com el primer dia que la vaig veure, crec que Lisboa és essencialment, una maravella de color, un prodigi de cels i de llums. (...)

La plasticitat del color de Lisboa, la seva mobilitat, la seva diversitat, són inaferrables. De vegades em sembla que té carnositats rosades i joves, que sovint li surt el rubor a la cara, i de vegades tendeix a empal·lidir, com la pell humana... Teulats vermells, blancs, de parets palpitants, escorrialles de rovell o de verd o de color de carbassa en algunes façanes, petits pujols ondulats, l'alta i la baixa, escales i corbes, atmosferes alternades d'una netedat desmaiada i de grasses concentracions aquoses, pluges fines. La intermitència de l'aigua que cau, -i sobre un mur vell, amb una mica d'heura, una palmera que puja oferta al sol, perfumada, amb una llangorositat gairabé impúdica, deliberada. (...)

Els portuguesos adoren els colors esvaïts, el verd oliva o el verd ampolla, els carmins esbravats, els roses pàl·lids, els grocs tot just iniciats. (...)

El gust del color a Portugal es matisa d'una manera visible amb la boirina de l'immens oceà, de la incertesa del mar tenebrós. L'he vist, també, amb aquella esplendor daurada que tenen de vegades les tardes d'aquesta ciutat, aquella resplendor que sembla posar-se sobre els detalls de les coses amb una voluptositat mig adormida, una mica lànguida i que quan toca les grans veles de les fragates que van i vénen per l'aigua dóna un color de crema densa cremada. (...)

En aquest estuari -en dies clars- hi ha una cosa que sembla imantar la vista: són els blancs de les llunyanies. Són els blancs de Corot -potser el batec de la matèria, que en el paisatge té una virtualitat més excelsa i palpitant. En aquest estuari hi ha, flotant sobre l'aigua, emmarcat en les llunyanies de la terra, blancs de tots els colors: algunes vegades d'una paternal densitat; altres, més lleugers; altres; més alegres i d'un pes lleugeríssim, volàtil. Aquests blancs de Corot, d'Itàlia i de Provença, ací més esponjats, em tenen el cor robat, em fascinen. El blanc tens, sanguini, real, jove, vital, és una maravella. L'estuari de Lisboa té, en dies clars, tots aquests blancs. Tots els problemes de la pintura moderna hi són concentrats'. 

Aquest extracte forma part del llibre Direcció Lisboa de Josep Pla (Edicions Destino, Obra Completa, volum XXVIII) i l'he trobat a l'interessant bloc de Pol Bolibar... us el recomano...
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...