El "British Bar" de Cais do Sodré

Aquest relloge existeix a la realitat, el primer cop que el vaig veure fou a la pel·lícula "A la ciutat blanca" d'Alain Tanner i el segon cop ja va estar en directe al visitar un d'aquells locals amb petites històries que ens guarda Lisboa, el British Bar de Cais do Sodré, un local que el segle XIX ja era conegut com la taverna anglesa i visitat bàsicament per mariners britànics (o d'altres nacionalitats) que arribaven al port.

Amb els anys, va canviar de propietaris, i el 17 de febrer de 1919 António Prazeres i família va inaugurar-lo amb el nom que encara avui manté British Bar (Rua Bernardino Costa, nº 52 - Cais do Sodré) i per tant aviat farà un segle.

La gran sort d'aquest local és que mai ha estat de moda, el que li permet ser "autèntic", així que no és ni especialment bonic, ni destaca massa per res, però manté el seu ambient popular. Avui en dia la gran majoria dels seus clients són persones anònimes que treballen a la zona o que en el seu camí a casa s'aturen  a prendre una cervesa i xerrar una estona. Esporàdicament, es deixa caure algun estranger o turista, donen un cop d'ull i a vegades fins i tot es seuen a passar una estona (us ho recomano).

L'espai és petit, poques taules, una barra de fusta i prestatges alineats amb les ampolles. La gent entra, descansa un quart d'hora i beu cervesa triant entre les dotzenes de varietats que posseeix la casa. Famosa és la cervesa de gingebre (Ginger Beer), una especialitat de la casa. També hi ha aquells que prefereixen un whisky.

Anys enrere, va ser un lloc de referència dels escriptors i artistes. José Cardoso Pires va ser un dels clients habituals que va escriure les seves memòries "Lisboa. Livro de bordo" sobre la barra del British i va dir del bar: "Té ​​gust de moll sense aigua a la vista".

Altres que van passar hores foren el polifacètic pintor i artista Bernardo Marques o el caricaturista i pintor Carlos Botelho. També forma part de la ciutat literaria d'Afirma Pereira d'Antonio Tabucchi  i encara avui en dia es diu que si un té prou paciència pot veure arribar al jove i subversiu Monteiro Rossi camí de prendre una cervesa.

Alain Tanner el va trobar i el va fer servir a "A la ciutat blanca", el nom que li va donar a Lisboa per la seva intensa llum i així va ésser com l'actriu Teresa Madruga va interpretar algunes escenes darrera del seu taulell...

+ informació: L'ambient de Lisboa: A la ciutat blanca (1983)

L'ambient de Lisboa: A la ciutat blanca (1983)

L'any 1983 el suïs Alain Tanner va dirigir la seva vuitena pel·lícula "A la ciutat blanca", l'exploració d'un món sense brúixoles i amb un intangible diapasó.

Paul (Bruno Ganz) abandona el vaixell on treballa de maquinista, desembarca a Lisboa i es deixa bressolar per les ones d'una deriva, la de deixar-se portar per les sensacions, el fluir incert, a la recerca d'un instant que l'ompli d'una sensació "autèntica". Durant la seva estada a la ciutat blanca continuament grava amb una càmera de super 8mm tot allò que esdevé, serenament, apassionadament, amb harmonia... Envia les cintes a la seva esposa que viu a Ginebra (Suïssa) mentre s'enamora de Rosa (Teresa Madruga), treballadora de la pensió on s'allotja, amb la qual manté un idil·li sense compromisos.

La pel·lícula descriu la fascinació que Paul sent pel port, la desembocadura del Tajo, els ponts que la creuen, els carrers de la vella ciutat, la seva gent modesta i amable. Aquí hi ha el marc adequat per recuperar-se anímica i físicament, després d'una vida d'agitació, solituds clamoroses, escenaris tediosos i un espai vital propi (la seva cabina) reduït i claustrofòbic. A Lisboa troba companyia, amistat, bellesa natural, calor humà, amor i algunes dificultats, a les justes proporcions que necessita per impregnar-se de bellesa, amarar-se d'humanitat i renéixer a la vida. No vol compromisos ni amb el temps ni amb les persones. No vol recordar el passat, font d'obligacions, constrenyiments i exigències. Vol romandre sense calendari, respirant els aires de Lisboa, la ciutat blanca i pura...

Fa anys, quan la vaig veure per primer cop, va despertar la meva fascinació per conèixer aquesta ciutat, per respirar aquells ambients, per sentir-me sense compromisos... Anys desprès em va tornar a encantar, especialment per la seva fotografia que descriu amb esplendor el paisatge urbà de la vella ciutat, el tràfec assossegat dels veïns, l'absència de trànsit rodat, l'amable antiguitat de les cases, la tortuosa continuïtat dels carrers, les precioses i atrotinades escales. Una Lisboa única, seductora, vella i especial... Us recomano veure aquest  breu vídeo de la pel·lícula publicat a HumanUrban.org

Per cert, segur que us agradarà la música de saxo de Jean-Luc Barbier i recordar que l'any 1983 va rebre el "Cèsar" al millor film francòfon.