Sophia de Mello i el Miradouro da Graça

El Miradouro da Graça és d'aquells llocs de la ciutat que tenen un encant especial. Hom s'atura a gaudir d'un instant en aquesta privilegiada balconada a la ciutat, assegut comodament, mentre les hores passen i la Lisboa eterna es mostra fugissera... Diuen que la gran poetessa Sophia de Mello Breyner Andresen seia en aquest mirador i per aquest motiu  ha rebut oficialment el seu nom, malgrat els lisboetes el continuen anomenant amb el nom del barri.

Un típic quiosc portuguès ofereix als seus visitants algunes tauletes on seure i prendre una cervesa mentre la bellesa de Lisboa es mostra davant els seus ulls. Encara que la panoràmica no abasta tant com la d'altres de la ciutat, aquestes vistes són precioses especialment al capvespre, quan la daurada llum lisboeta es torna única i les veus de la ciutat canvien de tonalitat i la música tranquila i íntima de les cases arracona per unes hores la velocitat i el soroll de la ciutat del segle XXI.

Des d'aquest privilegiat "miradouro" podem veure el Tajo, el Castelo de São Jorge, el Miradouro de São Pedro de Alcántara davant de nosaltres, l'orgullós pont del abril 25, mentre que podem endevinar el Marquês de Pombal, l'Avenida da Liberdade o la Baixa... I allà, també trobarem un bust de la poetessa i  el seu cant a la ciutat de Lisboa...

Josep Pla i el color de Lisboa

'Com el primer dia que la vaig veure, crec que Lisboa és essencialment, una maravella de color, un prodigi de cels i de llums. (...)

La plasticitat del color de Lisboa, la seva mobilitat, la seva diversitat, són inaferrables. De vegades em sembla que té carnositats rosades i joves, que sovint li surt el rubor a la cara, i de vegades tendeix a empal·lidir, com la pell humana... Teulats vermells, blancs, de parets palpitants, escorrialles de rovell o de verd o de color de carbassa en algunes façanes, petits pujols ondulats, l'alta i la baixa, escales i corbes, atmosferes alternades d'una netedat desmaiada i de grasses concentracions aquoses, pluges fines. La intermitència de l'aigua que cau, -i sobre un mur vell, amb una mica d'heura, una palmera que puja oferta al sol, perfumada, amb una llangorositat gairabé impúdica, deliberada. (...)

Els portuguesos adoren els colors esvaïts, el verd oliva o el verd ampolla, els carmins esbravats, els roses pàl·lids, els grocs tot just iniciats. (...)

El gust del color a Portugal es matisa d'una manera visible amb la boirina de l'immens oceà, de la incertesa del mar tenebrós. L'he vist, també, amb aquella esplendor daurada que tenen de vegades les tardes d'aquesta ciutat, aquella resplendor que sembla posar-se sobre els detalls de les coses amb una voluptositat mig adormida, una mica lànguida i que quan toca les grans veles de les fragates que van i vénen per l'aigua dóna un color de crema densa cremada. (...)

En aquest estuari -en dies clars- hi ha una cosa que sembla imantar la vista: són els blancs de les llunyanies. Són els blancs de Corot -potser el batec de la matèria, que en el paisatge té una virtualitat més excelsa i palpitant. En aquest estuari hi ha, flotant sobre l'aigua, emmarcat en les llunyanies de la terra, blancs de tots els colors: algunes vegades d'una paternal densitat; altres, més lleugers; altres; més alegres i d'un pes lleugeríssim, volàtil. Aquests blancs de Corot, d'Itàlia i de Provença, ací més esponjats, em tenen el cor robat, em fascinen. El blanc tens, sanguini, real, jove, vital, és una maravella. L'estuari de Lisboa té, en dies clars, tots aquests blancs. Tots els problemes de la pintura moderna hi són concentrats'. 

Aquest extracte forma part del llibre Direcció Lisboa de Josep Pla (Edicions Destino, Obra Completa, volum XXVIII) i l'he trobat a l'interessant bloc de Pol Bolibar... us el recomano...

Diuen de Lisboa... (i 3)

Continuant amb les entrades amb el títol "Diuen de Lisboa..." recordar que també des d'Amèrica s'ha lloat Lisboa com ha estat el cas d'Alberto de Oliveira,  destacat poeta, polític i professor brasileny, fundador de l'Academia Brasileira de Letras i autor del poema "Lisboa":

Lisboa Ó Cidade da Luz! Perpétua fonte
De tão nítida e virgem claridade,
Que parece ilusão, sendo verdade,
Que o sol aqui feneça e não desponte...

Embandeira-se em chamas o horizonte:
Um fulgor áureo e róseo tudo invade:
São mil os panoramas da Cidade,
Surge um novo mirante em cada monte.

Ó Luz ocidental, mais que a do Oriente
Leve, esmaltada, pura e transparente,
Claro azulejo, madrugada infinda!

E és, ao sol que te exalta e te coroa,
— Loira, morena, multicor Lisboa! —
Tão pagã, tão cristã, tão moira ainda...

I per acabar, un altre poema dedicat a la ciutat blanca obra de Gabriel Sopeña, músic i poeta. El 1994 va treballar al costat de Loquillo al disc "La vida por delante", on Gabriel Sopeña va posar música a lletres de poetes com Octavio Paz, Pablo Neruda, Cesare Pavese, Gil de Biedma, Pedro Salinas o Antonio Gamoneda. Dues de les cançons del disc són del propi Gabriel, i una d'elles és aquesta, Lisboa...
    


* Les precioses imatges d'aquesta entrada  i de l'anterior són obra de Manuel Sonseca.

Diuen de Lisboa... (2)

Comencem un nou any recollint alguns més bells poemes i cançons dedicats a Lisboa. Primer us volia convidar a llgir en portugès el poema "Lisboa com suas casas" d'Álvaro Campos, un dels heterònims més coneguts de Fernando Pessoa:

Lisboa com suas casas
De várias cores,
Lisboa com suas casas
De várias cores,
Lisboa com suas casas
De várias cores...
À força de diferente, isto é monótono.
Como à força de sentir, fico só a pensar.

Se, de noite, deitado mas desperto,
Na lucidez inútil de não poder dormir,
Quero imaginar qualquer coisa
E surge sempre outra (porque há sono,
E, porque há sono, um bocado de sonho),
Quero alongar a vista com que imagino
Por grandes palmares fantásticos,
Mas não vejo mais,
Contra uma espécie de lado de dentro de pálpebras,
Que Lisboa com suas casas
De várias cores.

Sorrio, porque, aqui, deitado, é outra coisa.
A força de monótono, é diferente.
E, à força de ser eu, durmo e esqueço que existo.

Fica só, sem mim, que esqueci porque durmo,
Lisboa com suas casas
De várias cores.

Podem continuar amb la lectura de la "Balada de Lisboa", obra que forma part de Babilònia (1983), de Manuel Alegre de Melo Duarte, destacat poeta, polític i candidat a les eleccions presidencials del 2011, premi Fernando Pessoa a l'any 1999 i membre de l'Acadèmia de les Ciències de Portugal:

Em cada esquina te vais
Em cada esquina te vejo
Esta é a cidade que tem
Teu nome escrito no cais
A cidade onde desenho
Teu rosto com sol e Tejo

Caravelas te levaram
Caravelas te perderam
Esta é a cidade onde chegas
Nas manhãs de tua ausência
Tão perto de mim tão longe
Tão fora de seres presente

Esta e a cidade onde estás
Como quem não volta mais
Tão dentro de mim tão que
Nunca ninguém por ninguém
Em cada dia regressas
Em cada dia te vais

Em cada rua me foges
Em cada rua te vejo
Tão doente da viagem
Teu rosto de sol e Tejo
Esta é a cidade onde moras
Como quem está de passagem

Às vezes pergunto se
Às vezes pergunto quem
Esta é a cidade onde estás
Com quem nunca mais vem
Tão longe de mim tão perto
Ninguém assim por ninguém.

I en la propera entrada acabarem aquest repàs per alguns dels poemes que més m'agraden sobre Lisboa...

Diuen de Lisboa... (1)

La literatura i l'art de tots els temps està plena d'emocions i sentiments envers la ciutat blanca. Poetes i poetesses, músics, escriptors, artistes, personalitats o visitants han lloat els seus carrers, els seus colors, la seva màgia... aquí hi ha alguna de les frases que més m'agraden:

"Lisboa, vella ciutat, plena d'encant i bellesa ..." Amália Rodrigues



"Sota set turons, que són altres tants punts d'observació des d'on es poden gaudir magnífiques vistes panoràmiques, s'estén la vasta, irregular i multicolor aglomeració de cases que constitueixen Lisboa". Fernando Pessoa

"Lisboa, una ciutat de llum daurada que perdura sobre els turons amb una esplendor com de pluja recent".  Antonio Muñoz Molina

"Lisboa es diverteix, Coimbra canta, Braga prega i Porto treballa"

"Com qualificar la llum de Lisboa, que no obstant això sentim tan peculiar, si la despullem de les cases i dels murs de les places i dels patis dels carrers i dels passejos de pedres dibuixades, o del llarg esplendor del Tajo?". António Ramos Rosa

"De la capital portuguesa emana l'olor vell en façanes i carrers, en tramvies i places. Ciutat blanca, ciutat dels sentits banyada pel Tajo. Lisboa embriaga"

"Urbs rasa sobre turons, com si només estigués construïda de cases d'una sola planta, potser, allà, un baldaquí alt, un entaulament més esforçat, una silueta que sembla ruïna de castell, llevat si tot és il·lusió, quimera, miratge" José Saramago

"A Lisboa hom la pot definir com un símbol. Com la Praga de Kafka, com el Dublín de Joyce o el Buenos Aires de Borges. Sí, és possible. Però més que les ciutats, és sempre un barri o un lloc els que caracteritzen aquesta definició i la fidelitat sovint inconscient que els guardem. El Chiado, en aquest cas. La seva geografia cultural, la seva resplendor diürna, la pau provinciana dels seus carrers a la nit, tantes coses, tantes coses..." José Cardoso Pires

"... La humanitat humil i nostàlgica de les petites botigues on els caixers doblen i desdoblen cintes i teles... " Sophia de Mello Breyner Andresen 

Les fantàstiques imatges que acompanyen aquesta entrada són obra del fotògraf madrileny Rafa Pajares.