Feira da Ladra, els antics "encants" lisboetes

La Feira da Ladra és el mercat més antic i conegut de la ciutat de Lisboa, amb arrels que es remunten fins al segle XIII. Compta amb la particularitat que, a més dels venedors de les parades (feirantes), es tracta d'un lloc escollit per nombrosos joves per vendre el que ja no utilitzen o les antiguitats de les seves famílies i, així, aconseguir alguns calerons.

En ell, principalment, es comercialitzen articles de segona mà, articles de col·leccionista, antiguitats o artesania. Es troba a l'ampli Campo de Santa Clara, on centenars de venedors i compradors negocien, però abans es va situar en altres llocs, com el Castell de São Jorge, Rossio (actual Praça de D. Pedro IV) o al Campo de Santana (actual Campo dos Mártires da Pátria)) fins que el 1903, es va establir en l'espai actual.

La Feira da Ladra està oberta dos dies per setmana, dimarts i dissabtes. L'horari depen sobre tot de les estacions, a l'estiu ja comencen les parades a les sis de la matinada i en canvi a l'hivern  no les trobaren fins les nou i tancaran al migdia. Però en general podem dir que és des de les 8 o 9 del matí i fins a una hora indeterminada de la tarda, aproximadament les 18h - com dèiem depenent del clima o del número de clients o del cansament dels venedors- . Es pot arribar amb el tramvia 28 baixant a la parada Arco de São Vicente.

Si us canseu de tafanejar, ben aprop es troben el Jardim Botto Machado, un lloc ideal per prendre un descans, aturar-se a llegir o prendre un te i relaxar-se...

Uns encants on trobar mil i una curiositats que ens recordaran els Portobello londinenc o el Marché aux puces de Paris...

El Pavilhão Chinês

Avui volia dedicar aquesta entrada a la Lola i en Marcel, ja que estic convençut que els agradarà conèixer el Pavilhão Chines, un dels meus llocs lisboetes preferits, un cafè bar molt peculiar obert en una antiga botiga de venda de productes variats, tots ells d'importació, des dels tes a cafès i altres productes que en aquell moment podrien fins i tot denominar-se "delicatessen" i que es troba a la Rua Dom Pedro V, núm. 89, a la meravellosa zona del Bairro Alto.

D'entrada, recomano fer la visita, només perquè no se'n fa gaire fàcil descriure aquest local que aviat farà trenta anys i dubto que en aquetes tres dècades hagi defraudat a algú... Per molta gent el Pavilhão Chines és el bar més bonic de la ciutat, per d'altres és un fantàstic bar de copes que respira l'ambient dels anys '20, i per alguns més, és una indefinible barreja de pub i museu...

Segurament us trobareu una porta tancada que s'obrirà de la mà d'un elegant cambrer amb jaqueta verda, vermella o blava (depen del dia) que us acompanyarà a entaular-se. Demanau-li un moment i aprofiteu aquest instant per donar una volta pel local i gaudiu d'un autèntic i amagat  museu amb col·leccions de peces d'art i mobiliari dels segles XVIII, XIX i XX.

Caminareu entre cinc salons i sales invaïts literalment de vitrines que van del terra al sostre i es troben plenes d'un món en miniatura: soldadets de plom, maquetes, tren elèctrics, nines, ventalls, barrets, joguines antigues, cascos i un infinit conjunt d'andròmines.

Quan acabeu de recòrrer els salons arribareu a la sala de billar situada al final on trobareu alguns parroquians jugant una partida, mentre altres lisboetes, uma mica avorrits, aposten sobre el seu resultat amb l'esguard perdut a la taula i els nouvinguts, com nosaltres mateixos, contemplen extasiats les col·leccions mentre es prenen un còctel o un te...

Amb el pas dels anys, degut a la seva popularització turística, ha perdut una mica de calma i els preus estan un xic per sobre de l'estandar de la ciutat, tanmateix el Pavilhâu Chines de Lisboa està obert des de les sis de la tarda fins a les dues de la matinada i per tant és un lloc ideal  per gaudir del cafè i del te, dels còctels i combinats, dels vins del país i fins i tot d'algunes opcions de menjar ràpid a qualsevol hora del día.

En resum, és un d'aquells llocs amb encant, que considero especials, diferents, únics, i  imprescindibles al visitar a Lisboa i molt recomanables com alguns altres que en aquesta mateixa guia ja he esmentat: La Casa das Vellas do Loreto, A Ginjinha do Rossio, A Mariazinha, la Garrafeira Alfaia, el British Bar de Cais do Sodré o el Miradouro da Graça.

I per arribar al Pavilhão Chinês  res millor que aquest mapa:

La Garrafeira Alfaia

 

Lisboa disposa de mil i un racons plens d´encant... un d`ells és la petita Garrafeira Alfaia. En mig del Bairro Alto, en la Rua do Diário de Notícias, 125 trobem un petit celler, amb quatre taules però molt acollidor.

Un lloc perfecte per a una bona conversa al voltant d'un vi de gran qualitat i, si us ve de gust, prendre un excel·lent formatge o un assortiment d'embotits de qualitat.També disposa la Garrafeira Alfaia d´una petita botiga de delicatessen, amb el mateix assortiment a disposició dels clients.

Malgrat no tenir gaires anys, ja que la Garrafeira Alfaia va obrir les seves portes el 2003, ho va fer davant del restaurant del mateix nom, com una manera d'oferir un aperitiu o un racó tranquil en el qual poguessin esperar els comensals que esperaven taula sense haver de quedar de peu o al carrer. Res millor que visitar la seva web i gaudir d`aquest video en portuguès que en acosta al seu esperit...

A Mariazinha: Cafés - Chás - Farinhas

A Mariazinha (Av. do Rio de Janeiro, Nº 25B) és una botiga tradicional, és tot un món, és un plaer pels sentits, és un secret dels lisboetes, és un paradís que es manté en l'eternitat... és d'aquells espais de la ciutat blanca que mai haurien de canviar... on els somnis dels infants, les converses de les àvies i els crits dels botiguers veïns s'han aturat des de fa dècades... allà, a Mariazinha, se'ns reserven breus instants plens de nostàlgia...

Poques coses es poden dir que no sigui recomanar-vos que dediqueu una estona a passejar pel barri de l'Alvalade a Lisboa, cerqueu aquesta botiga nascuda l'any 1957 i tasteu els paraigües de xocolata, els caramels de colors o altres mil i una delícies per omplir de plaers la nostra boca com les Noz do Chile, la Castanha do Maranhão, la Abóbora Cristalizada, la Amêndoa Torrada ou Palitada o les Passas do Algarve...

Tanmateix, a més de les imatges d'aquesta entrada, un primer tast pot ésser aquest video que teniu a continuació o aquest altre que us deixo l'enllaç: 

I per arribar res millor que aquest mapa:

Mostra A Arqueolojista en un mapa més gran

Galeria Zé dos Bois (ZDB), experimentant amb la creació

Caminant pel Bairro Alto, en concret a l'alçada del número 59 de la Rua da Barroca ens trobem amb la galeria Zé dos Bois, (conegut arreu com ZDB), un centre d'art situat a l'antic Palau de la Baronessa d'Almeida que data del segle XVIII, abandonat durant anys i on en el seu dia va viure l'escriptor Almeida Garrett. Des de 1997 alberga aquest espai de 2.700 metres quadrats un projecte de la societat civil lisboeta dedicat a la creació i promoció de l'art contemporani i l'escena alternativa, amb una especial atenció a l'experimentació i l'exploració de nous llenguatges artístics.

Inicialment, l'any 1994, quinze artistes joves es van unir i durant els primers anys de la vida de ZDB les seves accions van estar encaminades a ajudar els artistes emergents per tal de mostrar els seus últims treballs i per visualitzar i donar suport a les noves tendències artístiques i els projectes i experiències més alternatius de la cultura portuguesa.

Actualment i anualment, prop de dos centes-cinquanta accions es produeixen i/o tenen lloc en els seus espais: sales de concerts i exposicions, llibreria i biblioteca, allotjament per a visitants, bar i centre de documentació. Una programació que inclou totes les arts existents -dansa, teatre, música, performances, pintura, etc.- i que gràcies a aquest eclectisme s'ha convertit en un dels llocs més interessants a conèixer de Lisboa pels amants de les arts...Tant és així, que amb els anys han ampliat el seu espai amb un nou local (Negócio, a la propera Rua de O Século, 9) on us recomano acostar-se per gaudir d'alguna de les performances. Per informació actualitzada de les seves activitats res millor que la seva pròpia web: http://www.zedosbois.org/

Per més informació al respecte podeu llegir també l'article "Para crear y mirar" de Miguel Mora al diari el País, on podeu conéixer l'intensa relació del català Natxo Checa amb ZDB. I les dades bàsiques d'horaris i tranports són aquestes:

Horaris

Galeria Zé dos Bois: Rua da Barroca, núm. 59 (1200-047 Lisboa Portugal)

Informació de les 11 a 20h. tots els dies i exposicions de les 18 a les 23h.
NEGÓCIO: Rua de O Século, núm. 9 porta 5 (1200-433 Lisboa Portugal)

Segons les activitats i concerts

Per confirmar horaris es pot trucar a 00351 21 343 02 05

Transports

Metro: Baixa / Chiado (500 m)  linhas Azul, Verde
Eléctrico:  Calhariz , N 28

View Untitled in a larger map

A Ginjinha do Rossio

Les dolces veus de la tradició lisboeta ens narren que ja fa més d'un segle, l'any 1840, un gallec anomenat Francisco Espinheira, aconsellat per un frare de l'Igreja de Santo António, va decidir fermentar unes "ginjas" (una varietat de la cirera) en aiguardent, barrejant-les després amb sucre, aigua i canyella. Les cròniques de l'època diuen que l'èxit va ser immediat, ja sigui perquè tenia un gust ben dolç, ja sigui perquè era una beguda barata...També es cert, que altres tradicions diuen que en aquest mateix segle XVII ja era una beguda coneguda per la noblesa i la burgesia, sense saber-ne l'autor,  i que ràpidament es va estendre per totes les tavernes de la capital portuguesa...

Avui en dia és una de les begudes més tradicionals a Portugal , sobretot a Lisboa i Óbidos, i s'exporta a altres mercats nacionals. Tot viatge a Lisboa ha d'anar acompanyat com a mínim del tast d'una copa de ginjinha ja que el seu gust, que ens acompanyarà durant una bona estona, té segons la meva opinió dues virtuts remarcables. La primera és la dolcesa que et genera a la boca gràcies al gust de les cireres, la segona l'afabilitat que et genera a l'esperit, gràcies als seus 23 graus d'alcohol...
 

A la zona de Rossio i Portas de Santo Antao es troben diversos establiments, millor anomenar-les bodegues, on poder aturar-se uns minuts i en què se serveix la ginjinha, però el pioner és el que es troba al Largo São Domingos 8 al barri de Rossio. Aquest local de dimensions diminutes en què a penes hi cap un taulell, es on per primer cop Francisco Espinheira va comercialitzar el licor de fruites.  Hi ha el taulell, el cambrer, unes delicades estanteries i tres o quatre clientes, mentre la resta s'espera a la porta o pren la copa al mig del carrer.

Quan arribem davant el taulell hem d'estar preparats per respondre una pregunta: "com elas" o "set elas" ? que es la demanda del cambrer sobre si volem que el got porti o no porti ginjas... i un cop superada aquest senzilla prova i pagar el seu preu, força modest, ja podem sortir a la plaça i tastar la seva dolçor. Els experts  diuen que s'ha de prendre d'un glop i després petar la llengua per intensificar el seu sabor... això ja ho deixo en el vostre paladar...

Sophia de Mello i el Miradouro da Graça

El Miradouro da Graça és d'aquells llocs de la ciutat que tenen un encant especial. Hom s'atura a gaudir d'un instant en aquesta privilegiada balconada a la ciutat, assegut comodament, mentre les hores passen i la Lisboa eterna es mostra fugissera... Diuen que la gran poetessa Sophia de Mello Breyner Andresen seia en aquest mirador i per aquest motiu  ha rebut oficialment el seu nom, malgrat els lisboetes el continuen anomenant amb el nom del barri.

Un típic quiosc portuguès ofereix als seus visitants algunes tauletes on seure i prendre una cervesa mentre la bellesa de Lisboa es mostra davant els seus ulls. Encara que la panoràmica no abasta tant com la d'altres de la ciutat, aquestes vistes són precioses especialment al capvespre, quan la daurada llum lisboeta es torna única i les veus de la ciutat canvien de tonalitat i la música tranquila i íntima de les cases arracona per unes hores la velocitat i el soroll de la ciutat del segle XXI.

Des d'aquest privilegiat "miradouro" podem veure el Tajo, el Castelo de São Jorge, el Miradouro de São Pedro de Alcántara davant de nosaltres, l'orgullós pont del abril 25, mentre que podem endevinar el Marquês de Pombal, l'Avenida da Liberdade o la Baixa... I allà, també trobarem un bust de la poetessa i  el seu cant a la ciutat de Lisboa...

El "British Bar" de Cais do Sodré

Aquest relloge existeix a la realitat, el primer cop que el vaig veure fou a la pel·lícula "A la ciutat blanca" d'Alain Tanner i el segon cop ja va estar en directe al visitar un d'aquells locals amb petites històries que ens guarda Lisboa, el British Bar de Cais do Sodré, un local que el segle XIX ja era conegut com la taverna anglesa i visitat bàsicament per mariners britànics (o d'altres nacionalitats) que arribaven al port.

Amb els anys, va canviar de propietaris, i el 17 de febrer de 1919 António Prazeres i família va inaugurar-lo amb el nom que encara avui manté British Bar (Rua Bernardino Costa, nº 52 - Cais do Sodré) i per tant aviat farà un segle.

La gran sort d'aquest local és que mai ha estat de moda, el que li permet ser "autèntic", així que no és ni especialment bonic, ni destaca massa per res, però manté el seu ambient popular. Avui en dia la gran majoria dels seus clients són persones anònimes que treballen a la zona o que en el seu camí a casa s'aturen  a prendre una cervesa i xerrar una estona. Esporàdicament, es deixa caure algun estranger o turista, donen un cop d'ull i a vegades fins i tot es seuen a passar una estona (us ho recomano).

L'espai és petit, poques taules, una barra de fusta i prestatges alineats amb les ampolles. La gent entra, descansa un quart d'hora i beu cervesa triant entre les dotzenes de varietats que posseeix la casa. Famosa és la cervesa de gingebre (Ginger Beer), una especialitat de la casa. També hi ha aquells que prefereixen un whisky.

Anys enrere, va ser un lloc de referència dels escriptors i artistes. José Cardoso Pires va ser un dels clients habituals que va escriure les seves memòries "Lisboa. Livro de bordo" sobre la barra del British i va dir del bar: "Té ​​gust de moll sense aigua a la vista".

Altres que van passar hores foren el polifacètic pintor i artista Bernardo Marques o el caricaturista i pintor Carlos Botelho. També forma part de la ciutat literaria d'Afirma Pereira d'Antonio Tabucchi  i encara avui en dia es diu que si un té prou paciència pot veure arribar al jove i subversiu Monteiro Rossi camí de prendre una cervesa.

Alain Tanner el va trobar i el va fer servir a "A la ciutat blanca", el nom que li va donar a Lisboa per la seva intensa llum i així va ésser com l'actriu Teresa Madruga va interpretar algunes escenes darrera del seu taulell...

+ informació: L'ambient de Lisboa: A la ciutat blanca (1983)

La Casa das Vellas do Loreto

El 1845, el compositor i pianista Franz Liszt va donar un concert a l'actual Teatre Nacional de São Carlos. Aquell dia, i per primer cop a Portugal, una botiga dedicada a la fabricació d'espelmes, la  Casa das Vellas do Loreto, va rebre la comanda de fabricar vàries espelmes de color vermell per tal d'il·luminar l'escenari on havia d'actuar el reconegut intèrpret hongarès. Des d'aquell moment, en el país atlàntic les espelmes deixen de tenir únicament el color de la cera i poden tenir qualsevol color de l'arc de Sant Martí  i aquesta botiga, plena d'encant, entra a formar part de l'història lisboeta...

La Casa das Vellas Loreto (Rua do Loreto 53-55) és un un espai acollidor, amb uns antics prestatges i  aparadors de fusta, ple de colors, aromatitzat per les espelmes perfumades i amb la distinció que acompanya allò artesanal. Però el més bonic de tot és que aquesta botiga, que es troba al Chiado, és típica de la ciutat ja que va ser oberta el 1789 i des de llavors pertany a la mateixa família, Sá Pereira, que amb molt d'amor i treball manté el negoci. Les espelmes artesanals són les més cobejades i artesans d'arreu de Portugal i d'Europa venen les seves espelmes aquí...

+ info:
Mapa de la seva situació.
Web de la botiga, amb horaris, telefons i contacte.
Tauler de Pinterest de la Casa das vellas do Loreto

Una recomanació: Cabelleireiro Campos

Avui us volia recomanar un interessant article de Roda el món i torna al Born dedicat a "Cabelleireiro Campos", una visita imprescindible que podeu trobar al Chiado:

"Lisboa. Al barri de Chiado, molt a prop de la mítica i fotografiada estàtua de Fernando Pessoa, i del cafè La Brasileira, tocant a la concorreguda i comercial Rua Garrett, hi trobem la barberia més antiga de Portugal i probablement la més antiga d’Europa que, sorprenentment, encara està en funcionament!

Sobre les portes d’entrada, les paraules “Cabelleireriro Campos” (en lloc de cabeleireiro) en portuguès antic, ens porten a l’any 1886, quan el lisboeta José Augusto de Campos va inaugurar la barberia. Ja han passat 126 anys i encara es conserva el mobiliari del segle XIX; les mateixes cadires que el primer dia, estris per tallar cabells i perfilar barbes centenaris, una màquina engomadora, una bona col·lecció d’envasos de locions d’Aqua Velva o Floïd, els antics aplicadors de la il·luminació a gas, raspalls i altres articles propis d’una barberia de dos segles enrere..." llegir més.

I si voleu veure més imatges podeu visitar aquest àlbum de Fernando Garcia, l'àlbum del bloc Lisboa SOS o el tauler de Pinterest de El Bloc dels Viatges.

Què fa un pavelló tradicional tailandès a Belém ?

Passejant pels jardins que duen el nom de Vasco de Gama a Belém des de fa pocs mesos ens podem trobar amb una agradable sorpresa arquitectònica arribada des del llunyà orient.

Amb el nom de Sala Thai el passat 21 de febrer de 2012 va ésser inaugurat amb la presència de la princesa da Tailàndia Maha Chakri Sirindhorn aquest monument (fet de fusta de teca) en commemoració dels 500 anys de relacions i cooperació entre els dos països.

Va ser l'any 1511 que el navegant portuguès Duarte Fernandes va arribar a Ayuthaya, capital llavors del Regne de Siam essent rebut a la cort del rei Ramathibhodi II, iniciant-se una aliança, bàsicament comercial,  entre els dos països, que continua en l'actualitat.

Per més informació sobre l'història de la relació entre aquests dos països podeu visitar:

- L'informació existent a la Biblioteca Nacional de Portugal: Das Partes do Sião
- Intituto Camoes: Comemorações dos 500 anos de Relações Diplomáticas entre a Tailândia e Portugal
- El bloc 500 Anos Portugal-Tailândia.
- El bloc Portugal na Tailândia:Cinco Séculos de História - Comemorações de 2011  

Hospital das Bonecas

Una visita curiosa i imprescindible de Lisboa és l'Hospital das Bonecas. En el número 7 de la Praça da Figueira podem visitar un "hospital de nines" fundat l'any 1830.

Moltes botigues de joguines estan en el negoci de la venda de nines, però en el cor de la ciutat hi ha una empresa diferent que es preocupa per la relació entre la joguina i el seu infant. L'Hospital das Bonecas restaura i repara amb amor nines estimades, animals de peluix i altres joguines. Amb una avaluació minuciosa i acurada precisió - els braços es tornen a cosir, les peces fetes malbé són substituïdes, els ulls canviats - cada joguina és "sanada" i així pot tornar a alegrar els jocs dels infants o dels col·leccionistes...

Es creu que l'origen remot d'aquest negoci prové d'una senyora gran, Dona Carlota, que, quan encara no circulaven automòbils pels carrers de Lisboa, solia seure a fer les nines a l'entrada d'un herbolari prop d'un mercat. En aquells dies, era comú veure com els nens més menuts acompanyen les seves mares o àvies a fer la compra a la plaça.

Van passar anys i el mercat va deixar d'existir, mentre els infants van crèixer, però les mares i les àvies van parlar als fills i néts que feia anys hi havia una senyora que feia i reparava les nines, i un dia va aparèixer en el mateix lloc aquesta botiga que fins i tot avui en dia, tracta de mantenir aquesta petita màgia i aquesta tradició única.

Al setembre tornen els Itinerários Temáticos de Lisboa

La Câmara Municipal de Lisboa, l'Ajuntament, torna a organitzar aquest setembre els "Itinerários Temáticos" per la ciutat, dedicats a conèixer els racons més emblemàtics i encantadors de Lisboa així com els seus llocs amb història...

Així per exemple, podeu conèixer la Lisboa de Cesário Verde (1855-1886), el principal representant del realisme a l'escena literària poètica portuguesa malgrat la seva curta vida. Cesário Verde que va néixer en una família de classe mitjana-alta fou un dels primers autors consagrats a descriure les condicions de vida dels seus contemporanis pertanyents a les classes més populars. Per això, aquest recorregut que visita els principals espais vinculats a la vida i obra d'aquest poeta també ens permet fer una mirada a la segona meitat del segle XIX, al barri de la Baixa i als principals esdeveniments en la història de Portugal que van tenir lloc en aquesta època.

També podeu conèixer els itineraris "Colina de Santa Ana", "Do Castelo ao Chafariz", "Machado de Castro e a estátua equestre de D. José I" o el nou recorregut "As Cidades e as Guerras". Per tal de saber més d'aquests itineraris o inscriure's als mateixos només cal trucar al número de contacte: 21 817 07 42 o escriure a: itinerarios.tematicos@cm-lisboa.pt 

 

Estação Ferroviária do Rossio

Us volia  presentar un lloc singular: l'Estació de Trens del Rossio que destaca per la bella façana neo-manuelina amb les portes en forma de ferradura. La construcció de l'estació va correspondre a la Companyia Ferroviària Real Portuguesa a la fi del segle XIX, en una època d'expansió de les comunicacions. Va ser edificada entre 1886 i 1887, encara que ha estat renovada en diverses ocasions, però mantenint la seva singularitat.

El fado és una cosa molt misteriosa

Deia la gran fadista del segle XX,  Amália Rodrigues, que va posar veu i expressió als grans poetes portuguesos, que "el fado és una cosa molt misteriosa" i crec que té tota la rao. La música dolça del fado ens porta els records de ports llunyans, amagats més enllà de les boires de mars distants. L'angoixa de la partida per a llargs viatges, la tristesa dels navegants i la incertesa de la seva tornada. Ens recorda els infortunis de la vida, el dolor per l'amor perdut, la nostàlgia d'un passat millor...

Les millors cases de fado es troben a l'Alfama, Bairro Alto o Mouraria. Per compartir una nit de fados lisboetes podem visitar El portal do fado o consultar les informacions actualitzades de l'Oficina de Turisme. I per conèixer al detall la història del fado res millor que visitar el Museu do Fado.

Inaugurada la seu de la Fundació Saramago

Al cor de Lisboa, al Campo das Cebolas, a la Baixa, al peu de l'Alfama, mirant a l'estuari del Tajo, s'alça la Casa dos Bicos (1523), un vell i bell edifici lisboeta que en la seva història de més de 400 anys ha albergat gairebé de tot en aquesta ciutat: des d'un palauet de príncep a un magatzem de bacallà o un conjunt de dependències municipals. A partir del 12 de juny, cedit per l'Ajuntament de Lisboa, és la seu de la Fundació Saramago, el lloc des del qual es pretén que irradiï l'esperit de l'únic escriptor de llengua portuguesa amb un Nobel de literatura.

Ell, que no va arribar mai a veure l'obra arquitectònica acabada (en restauració ja que va restar derruïda parcialment en el terratrèmol de 1755), va voler quedar-se per sempre a prop de la Casa dos Bicos, del senyorial edifici que de jove mirava amb sorpresa en els seus primers passejos per Lisboa.

+ Info:
- Fundació Saramago
- A Casa dos Bicos 
- Mapa i direcció 

+ Aquesta informació forma part d'un article d'Antonio Jiménez pel diari El País.

Les galeries romanes de la Rua da Prata

Cada any, s'obren al públic les galeries romanes de Lisboa a la zona de Baixa. L'Ajuntament ho fa anualment i només per tres dies, ja que està subjecte a les condicions del clima i altres condicions del moment, ja que les galeries estan submergides i per poder visitar-les cal que els bombers estiguin constantment succionant l'aigua que les cobreix. Es tracta ni més ni menys que de l'obertura d'una porta al passat: descobrir una ciutat sencera sota del sòl de la Baixa Pombalina de Lisboa. Per això, qui vulgui anar ha d'estar pendent que l'Ajuntament anunciï l'obertura. En els darrers anys les dates d'obertura han estat al setembre.

Aquestes ruïnes corresponen al pis inferior d'un edifici públic romà erigit prop de l'àrea portuària, en la primera meitat del Segle I dc. Encara que al principi es va creure que havien estat termes amb finalitats terapèutiques, a causa d'una inscripció en un pedestal dedicada a Escolapi, déu de la medicina, en els anys 80 es va confirmar que es tractava de galeries romanes que els primers cristians van convertir en catacumbes, lloc subterrani de culte i cementiri.

Fa tres segles van arribar fins i tot a ser usades com prosaics frigorífics on els frares i les famílies emmagatzemaven els queviures. Amb el pas del temps es van omplir d'aigua, i fins al segle passat van servir de cisterna als lisboetes, que la consumien i, a més, li atribuïen efectes medicinals, especialment per a les malalties dels ulls.