El Museu d'Art, Arquitectura i Tecnologia (MAAT)

Vist des del Tajo, el flamant edifici del Museu d'Art, Arquitectura i Tecnologia (MAAT) sembla una ondulada i brillant duna que emergeix a la riba de Belém, a Lisboa. La capital portuguesa va obrir al públic al 2016 aquest nou equipament, que pretén contribuir a la regeneració de la seva ribera fluvial i de la seva activitat cultural.

La seva autora és la arquitecte britànica Amanda Levete, directora de l'estudi AL_A, que ha recobert les seues formes corbes -no sembla haver-hi una sola recta en aquesta construcció- de 15.000 peces ceràmiques capaces de treure infinitat de llampades (blancs, ataronjats, blaus ... ) a la canviant llum solar, i reproduir a la façana el reflex del sol sobre el Tajo.

El MAAT integra i relaciona aquesta construcció de nova planta amb la veïna Central Elèctrica del Tajo, que va funcionar a ple rendiment com a tal durant la primera meitat del segle XX, i des del 1990 alberga el Museu de l'Electricitat. El ressò de la reconversió de la central elèctrica del South Bank londinenc en seu de la Tate Modern, escomesa per Herzog & De Meuron, ressona en aquesta operació lisboeta: a partir d'un centenari edifici industrial de maó, amb ressons clàssics i déco, ara complementat amb un altre nou, es pretén crear aquí, amb menys mitjans, un altre museu punter.

El MAAT tradueix l'ambició de presentar exposicions nacionals i internacionals amb la col·laboració d'artistes, arquitectes i pensadors contemporanis. Reflexionant sobre temes importants i tendències actuals, el programa també presentarà diversos comissaris sobre la Col·lecció d'Art de la Fundació EDP.

El programa MAAT va començar el 30 de juny de 2016 amb la presentació de quatre exposicions a les habitacions renovades de l'edifici del Central Tejo. El 5 d'octubre del mateix any es va inaugurar el nou edifici amb una gran obra creada per l'artista francès Dominique Gonzalez-Foerster específicament per a aquest espai.

Més informació del MAAT i les seves exposicions a la seva web

 

El Museo dos Coches (Museu Nacional de Carruatges)

El Museo Nacional dos Coches (Museu Nacional de Carruatges) reuneix una àmplia col·lecció de carruatges, carrosses i calesses del segle XVII al XIX, que ens mostren una part de la història de Portugal mitjançant aquests símbols de riquesa i d'estatus social.

El Museu es troba al que fou l'antic picador real de Belém, edifici de façana neoclàssica i sumptuós interior, proper al monestir dels Jerônimos. Només creuar la seva porta d'entrada ja ens trobem amb l'espectacularitat d'una gran sala, la  galeria principal (que supera els 50 metres de llarg i els 17 d'alçada) on hi han els carruatges, alguns d'ells relament únics en el món i d'una gran bellesa.

El més antic és el que va pertànyer a Felip II (III d'Espanya) i, sens dubte, els que més criden l'atenció són les tres carrosses barroques que l'ambaixada portuguesa al Vaticà va lliurar al papa Climent XI. Escultures daurades adornen el fastuós exterior d'aquests carruatges de gala, mentre que en el seu interior sorprèn per l'exagerat luxe i la cura en cada un dels detalls. La galeria on es troben els carruatges enlluerna per si mateixa, ja que el seu sostre força alt (l'edifici que envolta la galeria principal té dues plantes) està decorat amb tres medallons ovalats pintats amb diferents temes al·legòrics.

Gràcies als diferents carrutages podem fer un repàs a diferents esdeveniments històrics del país i d'Europa a través dels vehicles de l'època. També es pot veure una extensa mostra de quadres i retrats relacionats amb la dinastia Bragança, així com tapissos de gran valor i interès. La mostra es completa amb una col·lecció d'objectes relacionats directament o indirectament amb els vehicles: uniformes de gala, exquisits arnesos per als cavalls, armadures, etc.

Per més informació sobre horaris i preus es pot visitar la web del Museo Nacional dos Coches i us deixo amb aquest vídeo que us permetrà fer-vos una bona idea:

Què fa un pavelló tradicional tailandès a Belém ?

Passejant pels jardins que duen el nom de Vasco de Gama a Belém des de fa pocs mesos ens podem trobar amb una agradable sorpresa arquitectònica arribada des del llunyà orient.

Amb el nom de Sala Thai el passat 21 de febrer de 2012 va ésser inaugurat amb la presència de la princesa da Tailàndia Maha Chakri Sirindhorn aquest monument (fet de fusta de teca) en commemoració dels 500 anys de relacions i cooperació entre els dos països.

Va ser l'any 1511 que el navegant portuguès Duarte Fernandes va arribar a Ayuthaya, capital llavors del Regne de Siam essent rebut a la cort del rei Ramathibhodi II, iniciant-se una aliança, bàsicament comercial,  entre els dos països, que continua en l'actualitat.

Per més informació sobre l'història de la relació entre aquests dos països podeu visitar:

- L'informació existent a la Biblioteca Nacional de Portugal: Das Partes do Sião
- Intituto Camoes: Comemorações dos 500 anos de Relações Diplomáticas entre a Tailândia e Portugal
- El bloc 500 Anos Portugal-Tailândia.
- El bloc Portugal na Tailândia:Cinco Séculos de História - Comemorações de 2011  

Lisboa: quan la nostàlgia es converteix en encanteri

Acabem el mes d'agost amb l'article de Magda Bigas que duu el títol de "Lisboa: cuando la nostalgia se convierte en hechizo" publicat a la Vanguardia en la secció d'Escapades i on ens destaca allò que ella visitaria de la ciutat de Lisboa:

"Si tuviéramos que expresar en una sola palabra las sensaciones que sentimos al recorrer las calles lisboetas, ésta sería nostalgia. Nostalgia por lo que fue; nostalgia por los que partieron surcando el mar y nunca regresaron... como el fado, la capital portuguesa nos transmite sentimientos encontrados, pero, sin duda, nos atrapa desde el primer momento.

A pesar de los efectos del terremoto que arrasó Lisboa en 1755 y que destruyó casi por completo el centro, la ciudad de las siete colinas conserva la belleza de un pasado colonial en el que colores y olores se entremezclan. Su reconstrucción, dirigida por el Marqués de Pombal, se llevó a cabo siguiendo las normas urbanísticas modernas, creando los barrios de la Baixa (ciudad baja) y el barrio Alto. Éstos, junto con el de Alfama, uno de los más antiguos y el único que logró sobrevivir al seísmo, configuran la Lisboa actual..."

Podeu llegit tot l'article a aquest enllaç.

Els barris de Lisboa

Per tal de gaudir veritablement d'una visita a Lisboa cal conèixer els seus principals barris, així que aquí hi ha un resum bàsic dels més atractius del nucli històric:

La Baixa és el cor de la ciutat. Es troba sobre les ruïnes de l'antiga ciutat que va destruir el Terratrèmol de Lisboa de 1755. La seva planificació urbana, de carrers en quadrícula i d'edificis similars es deu al Marquès de Pombal. La Baixa és també el major districte comercial de Lisboa. S'hi troben la majoria de monuments, com el Teatre Nacional Senyora Maria II, la Praça do Comércio i el Rossio.

L'Alfama és un barri d'estrets carrers, bressol del fado. Va sobreviure al Terratrèmol de Lisboa. En l'Alfama es troba la majoria de locals de fado, on es pot gaudir d'un sopar o una copa mentre s'escolten les cançons en directe. A diferència del Bairro Alto, l'Alfama és una zona molt més tranquil·la. En ella també es troba la Catedral així com el Castell de San Jorge.

El Bairro Alto és una àrea del centre de Lisboa. És un districte comercial, d'entreteniment i cultural. Actualment, el Barri Alt és el lloc de reunió dels joves de la ciutat i un de les principals zones de lleure nocturn. En aquest barri se solen concentrar els grups de tribus urbanes, que posseeixen establiments i llocs de reunió propis. El fado encara sobreviu en les nits lisboetes. La gent que freqüenta el barri alt de nit és una barreja de locals i turistes.

 A la ribera del Tajo, es troba el barri històric de Belém. La seva principal atracció turística és el Mosteiro dos Jerònims, la construcció del qual va començar al 1501 i es va tardar 70 anys a acabar-lo. Durant la seva construcció, el monestir va costar l'equivalent a 70 kg d'or per any. La major part dels costos van ser sufragats mitjançant el comerç d'espècies. És el millor exemple del que s'ha denominat estil "manuelí", la inspiració del qual prové dels territoris visitats durant la era dels Descobriments, estant també influït pel gòtica i el estil renaixentista. Les restes de Luís de Camões, autor de l'obra Os Lusíadas, poden ser visitats en el monestir, on reposen junt amb els de Vasco da Gama. Molt a prop del monestir es troba la Torre de Belém.

Podeu llegir aquest article de Viajar on trobar més informació sobre els barris de la ciutat. Aquesta informació ha estat trobada a Xarxa joves.net