Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alfama. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alfama. Mostrar tots els missatges

dimecres, 8 de maig del 2013

Hotels a Lisboa (1): As Janelas Verdes

A Lisboa existeix una àmplia gama de possibilitats d'allotjament, des d'hotels de luxe a d'altres més modestos però amb encant, des de les tradicionals "pensaos" a les més emblemàtiques "pousadas", des de bones "albergarias" per a joves a interessants apartaments situats a l'Alfama, Baixa o Chiado... i normalment amb un preu força atractiu per totes les butxaques i condicions...


D'entrada us recomano un cercador... A Lisboa podeu trobar 364 hotels amb el cercador de Booking que us ofereix més de dos mil cinc-cents a tot Portugal. És el meu cercador preferit d'hotels per diverses raons: té una bona secció de comentaris dels clients (que jo utilitzo sempre en el moment de decidir-me entre dos o més hotels), interessants ofertes, està en català i a més, he viatjat amb ells desenes de vegades i la veritat és que mai m'han fallat !

També podeu consultar molts més hotels a l'apartat d'allotjament de El Bloc dels Viatges, on trobareu altres companyies i cercadors com eDreams, Destinia, Hotel.info, Rumbo, Hoteles.com,Atrapalo, Budgetplaces, Lastminute, Agoda, Expedia, Tripadvisor, Hotelius, Hotelopia, Trivago, Logitravel, Hotelplease o HotelClub. I si voleu hotels "selectes" teniu a Prestigia.

A partir d'avui i en les properes setmanes, pensant ja en les vacances d'estiu, us aniré recomanant alguns allotjaments que per les seves característiques els trobo especials...

Començo per un establiment força encantador As Janelas Verdes, un hotel  de quatre estrelles situat al costat del Museu Nacional de Arte Antiga, que duu el nom de la bellíssima Rua das Janelas Verdes. El trobareu en el número 47.


Aquest edifici és un petit palauet de finals de 1700 decorat amb objectes d'art, llibres i fotografies i acull una biblioteca al terrat amb una terrassa que ens ofereix vistes sobre el riu Tajo i on es respira la tranquil·litat d'una Lisboa antiga, en concret, la del barri de Lapa, una zona d'ambaixades i edificis oficials. També disposa d'un petit jardí que afavoreix l'ambient romàntic de tot l'hotel.

Diuen que el el famós novel·lista  Eça de Queirós va viure i es va inspirar en aquest palauet per a l'obra d'una altra casa màgica, "O Ramalhete" de "Os Maias": "A casa que os Maias vieram habitar em Lisboa, no outono de 1875, era conhecida na vizinhança da Rua de S. Francisco de Paula, e em todo o bairro das Janelas Verdes, pela Casa do Ramalhete, ou simplesmente o Ramalhete. Apesar deste fresco nome de vivenda campestre, o Ramalhete, sombrio casarão de paredes severas, com um renque de estreitas varandas de ferro no primeiro andar, e por cima uma tímida fila de janelinhas abrigadas à beira do telhado, tinha o aspeto tristonho de residência eclesiástica que competia a uma edificação do reinado da senhora D. Maria I: com uma sineta e com uma cruz no topo, assemelhar se ia a um colégio de Jesuítas..."



Tots aquests motius fan que es consideri l'Hotel As Janelas Verdes com un dels hotels històrics més encantadors de la ciutat blanca...

Per tal de fer la reserva, cal tenir present que l'hotel només disposa de 29 habitacions i per tant en dates de vacances o caps de setmana acostuma a estar força ple i també cal tenir present que els seus preus corresponen a la seva categoria i història, però que encara es poden considerar prou assequibles segons els paràmetres de qualitat-preu.Per qualsevol informació sobre l'hotel podeu clicar aquest enllaç: As Janelas Verdes o visitar la seva web.


dimecres, 27 de març del 2013

Afirma Pereira d'Antonio Tabbuchi

"Quan va entrar en el Café Orquídea eren gairebé les tres i el cambrer estava desparant les taules. Vingui, doctor Perieira, va dir cordialment Manuel, per vostè sempre hi ha un plat, suposo que encara no deu haver dinat, és dura la vida dels periodistes. Bé, sí, va respondre Pereira, especialment la dels periodistes que no saben res com no se sap mai res en aquest país, quines novetats hi ha ?..."

El passat 25 de març de 2012 va morir a Lisboa el "mestre" Antonio Tabbuchi, i ara que tot just fa un any volia fer un petit homentge recordant una de les seves obres més conegudes, Afirma Pereira, un llibre molt i molt recomanable per copsar una Lisboa, la ciutat grisa de 1938. Una ciutat que es acolorida gràcies a la veu de Pereira, de Monteiro Rossi, de Marta, de Manuel, del doctor Cardoso, del Padre Antonio...

Us recomano la crítica literària de J. M. Vidal-Illanes que podeu trobar a la web Llibres per llegir:

"Calor, suor, fatiga... Una llimonada ben fresca al cafè Orquídia i un cambrer que encén la flama de la realitat i trenca el vidre fosc que separa Pereira del món que l’acull.

Un retrat d’un ésser estimat i desaparegut, i unes converses monòleg que enceta en arribar a casa després de treballar en una desolada redacció unipersonal, on Pereira s’encarrega de la secció cultural del diari “Lisboa” –nom també de la ciutat on es desenvolupa la novel·la–. Pereira és vidu i es comunica amb la seva dona morta a través d’una fotografia; probablement aquest sigui un símbol de l’aïllament en que es troba el protagonista mentre ignora la realitat del règim dictatorial de Salazar en el Portugal de 1938. El personatge és gris, passiu, pessimista, ignorant voluntari de la greu situació social i política del seu país... com tants d’altres casos de la nostra història recent. Un ésser que sempre recomana “paciència”.

Malgrat tot, la història arrenca en el personatge i el personatge és la història. És una novel·la feta per donar cos i vida al periodista, és una història on Pereira marca el ritme, feixuc, d’un esdevenir passiu. Pereira no vol aixecar onades, vol viure sense ensurts, i per això s’ofega en les caloroses tardes lisboetes, perquè no dóna sortida a la pressió que el tenalla. Però tot s’anirà capgirant, la casual trobada amb un llibre i la consegüent relació amb un jove professor, idealista, que contracta com ajudant, posarà en perill la pau del periodista. Aquesta relació amb Monteiro Rossi trastoca, de fet, la senzilla vida que hi du. Poc a poc anirà canviant la perspectiva de Pereira que descobrirà com la vellesa i la solitud poden propiciar un temps per a la vitalitat renovada, per a girar cap a l’optimisme i el compromís.

Afirma Pereira és l’obra que donà fama a un italià enamorat de Portugal i de Fernando Pessoa. Antonio Tabucchi escriu una i una altra vegada allò que afirma Pereira, que es converteix en narrador indirecte en una mena de llarga confessió. Pereira és un enamorat de la literatura francesa, i això el farà perdre la feina. Pot ser sigui aquest un altre símptoma de la llunyania de Pereira amb la realitat del seu País o, ben al contrari, un camí per defensar-se d’allò amb el qual no es vol lligar.

Pereira afirma de manera filtrada una personalitat callada. El periodista ens és mostrat com una ànima espiritual, que es preocupa per la literatura i per la seva reduïda i humil vida. Els pocs amics que té li retreuen el fet de com pot ser periodista i tan ignorant de l’actualitat que l’envolta. La paraula escrita el permet optar per un refugi segur, a redós de les amenaces del moment, defugint de l’època en què es dedicava a la redacció de successos.

Pereira afirma que és feliç dins del seu món quan escriu columnes culturals o tradueix els seus estimats escriptors francesos del segle denou, una elegia contínua, una concepció fúnebre de la literatura: escriure només sobre autors traspassats o preparar necrològiques anticipades. Pereira afirma que li agrada llevar-se prest i prendre cafè. Pereira sua, i alhora admira el paisatge. Pereira s’arrisca pel gust de la literatura francesa i renega del nacionalisme portuguès del moment que l’obliga a glossar autors de la terra que no valora. Així el director del diari acaba per censurar-lo i obligar-lo a escriure sobre autors patriòtics. Aquest gir provoca una nova sensació en Pereira que afirma que ja no és feliç, que ha perdut la llibertat; un altre símbol que travessa en diagonal la dictadura de Salazar.

Pereira afirma que no podrà publicar al “Lisboa”, però pensa en escriure un llibre... Paciència –pensa–, potser està sorgint la possibilitat de publicar una bona obra que parli sobre allò que el motiva en la vida. És l’origen d’una transformació on el passat i la incertesa del present s’abracen contínuament. Afirma Pereira que va ser la relació amb Monteiro Rossi allò que el va dur a actuar, utilitzant la professió com a medi i mitjà per denunciar la injustícia. Pereira adopta així un compromís, el primer en molts anys, quan pren partit en la vida i obre els ulls a la realitat que l’envolta i contra la qual entén que cal rebel·lar-se. És la superació –o no– de la crisi existencial la que conduirà Pereira a prendre les darreres decisions de la seva vida i a cercar un nou refugi per cloure-la.

Tabucchi crea un personatge entranyable i una història prenyada de fado en el ritme, en l’escena, en la cadència visual... Una obra amb girs narratius estranys, però plenament recomanable i fàcil de llegir".

+ Informació:
Crítica literària d'Afirma Pereira de Núria Olaria
El "British Bar" de Cais do Sodré
Sostiene Pereira (Wikipedia) 

dimecres, 27 de febrer del 2013

Amália


Amália da Piedade Rebordão Rodrigues (Lisboa 1920 — Lisboa 1999) va ser una fadista, cantant i actriu portuguesa, considerada l'exemple màxim del fado. Està sepultada al Panteó Nacional, entre els portuguesos il·lustres. És coneguda com a la Reina del Fado i, en conseqüència, pel simbolisme que aquest gènere musical té a la cultura portuguesa, va ser considerada per molts com a una de les millors ambaixadores del país. Apareixia a programes de televisió d'arreu, on no solament cantava fados i altres cançons de tradició popular portuguesa, sinó també música d'altres orígens...

Tots hem sentit parlar d'Amália i segurament hem escoltat algunes de les seves cançons més populars. A internet tenim l'oportunitat de conèixer mil i un detalls de la seva vida, les millors imatges, les seves cançons més conegudes i altres aspectes de la seva figura en la web Amália que avui us recomano...



+ informació:
- El fado és una cosa molt misteriosa
- Diuen de Lisboa... (1) 
- El Portal do fado
- Museu do Fado

dimecres, 13 de febrer del 2013

Sophia de Mello i el Miradouro da Graça

El Miradouro da Graça és d'aquells llocs de la ciutat que tenen un encant especial. Hom s'atura a gaudir d'un instant en aquesta privilegiada balconada a la ciutat, assegut comodament, mentre les hores passen i la Lisboa eterna es mostra fugissera... Diuen que la gran poetessa Sophia de Mello Breyner Andresen seia en aquest mirador i per aquest motiu  ha rebut oficialment el seu nom, malgrat els lisboetes el continuen anomenant amb el nom del barri.


Un típic quiosc portuguès ofereix als seus visitants algunes tauletes on seure i prendre una cervesa mentre la bellesa de Lisboa es mostra davant els seus ulls. Encara que la panoràmica no abasta tant com la d'altres de la ciutat, aquestes vistes són precioses especialment al capvespre, quan la daurada llum lisboeta es torna única i les veus de la ciutat canvien de tonalitat i la música tranquila i íntima de les cases arracona per unes hores la velocitat i el soroll de la ciutat del segle XXI.



Des d'aquest privilegiat "miradouro" podem veure el Tajo, el Castelo de São Jorge, el Miradouro de São Pedro de Alcántara davant de nosaltres, l'orgullós pont del abril 25, mentre que podem endevinar el Marquês de Pombal, l'Avenida da Liberdade o la Baixa... I allà, també trobarem un bust de la poetessa i  el seu cant a la ciutat de Lisboa...


dilluns, 2 de juliol del 2012

El fado és una cosa molt misteriosa

Deia la gran fadista del segle XX,  Amália Rodrigues, que va posar veu i expressió als grans poetes portuguesos, que "el fado és una cosa molt misteriosa" i crec que té tota la rao. La música dolça del fado ens porta els records de ports llunyans, amagats més enllà de les boires de mars distants. L'angoixa de la partida per a llargs viatges, la tristesa dels navegants i la incertesa de la seva tornada. Ens recorda els infortunis de la vida, el dolor per l'amor perdut, la nostàlgia d'un passat millor...

Les millors cases de fado es troben a l'Alfama, Bairro Alto o Mouraria. Per compartir una nit de fados lisboetes podem visitar El portal do fado o consultar les informacions actualitzades de l'Oficina de Turisme. I per conèixer al detall la història del fado res millor que visitar el Museu do Fado.

dilluns, 11 de juny del 2012

Els barris de Lisboa


Per tal de gaudir veritablement d'una visita a Lisboa cal conèixer els seus principals barris, així que aquí hi ha un resum bàsic dels més atractius del nucli històric:

La Baixa és el cor de la ciutat. Es troba sobre les ruïnes de l'antiga ciutat que va destruir el Terratrèmol de Lisboa de 1755. La seva planificació urbana, de carrers en quadrícula i d'edificis similars es deu al Marquès de Pombal. La Baixa és també el major districte comercial de Lisboa. S'hi troben la majoria de monuments, com el Teatre Nacional Senyora Maria II, la Praça do Comércio i el Rossio.

L'Alfama és un barri d'estrets carrers, bressol del fado. Va sobreviure al Terratrèmol de Lisboa. En l'Alfama es troba la majoria de locals de fado, on es pot gaudir d'un sopar o una copa mentre s'escolten les cançons en directe. A diferència del Bairro Alto, l'Alfama és una zona molt més tranquil·la. En ella també es troba la Catedral així com el Castell de San Jorge.

El Bairro Alto és una àrea del centre de Lisboa. És un districte comercial, d'entreteniment i cultural. Actualment, el Barri Alt és el lloc de reunió dels joves de la ciutat i un de les principals zones de lleure nocturn. En aquest barri se solen concentrar els grups de tribus urbanes, que posseeixen establiments i llocs de reunió propis. El fado encara sobreviu en les nits lisboetes. La gent que freqüenta el barri alt de nit és una barreja de locals i turistes.


 A la ribera del Tajo, es troba el barri històric de Belém. La seva principal atracció turística és el Mosteiro dos Jerònims, la construcció del qual va començar al 1501 i es va tardar 70 anys a acabar-lo. Durant la seva construcció, el monestir va costar l'equivalent a 70 kg d'or per any. La major part dels costos van ser sufragats mitjançant el comerç d'espècies. És el millor exemple del que s'ha denominat estil "manuelí", la inspiració del qual prové dels territoris visitats durant la era dels Descobriments, estant també influït pel gòtica i el estil renaixentista. Les restes de Luís de Camões, autor de l'obra Os Lusíadas, poden ser visitats en el monestir, on reposen junt amb els de Vasco da Gama. Molt a prop del monestir es troba la Torre de Belém.

Podeu llegir aquest article de Viajar on trobar més informació sobre els barris de la ciutat. Aquesta informació ha estat trobada a Xarxa joves.net
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...