dimecres, 27 de març de 2013

Afirma Pereira d'Antonio Tabbuchi

"Quan va entrar en el Café Orquídea eren gairebé les tres i el cambrer estava desparant les taules. Vingui, doctor Perieira, va dir cordialment Manuel, per vostè sempre hi ha un plat, suposo que encara no deu haver dinat, és dura la vida dels periodistes. Bé, sí, va respondre Pereira, especialment la dels periodistes que no saben res com no se sap mai res en aquest país, quines novetats hi ha ?..."

El passat 25 de març de 2012 va morir a Lisboa el "mestre" Antonio Tabbuchi, i ara que tot just fa un any volia fer un petit homentge recordant una de les seves obres més conegudes, Afirma Pereira, un llibre molt i molt recomanable per copsar una Lisboa, la ciutat grisa de 1938. Una ciutat que es acolorida gràcies a la veu de Pereira, de Monteiro Rossi, de Marta, de Manuel, del doctor Cardoso, del Padre Antonio...

Us recomano la crítica literària de J. M. Vidal-Illanes que podeu trobar a la web Llibres per llegir:

"Calor, suor, fatiga... Una llimonada ben fresca al cafè Orquídia i un cambrer que encén la flama de la realitat i trenca el vidre fosc que separa Pereira del món que l’acull.

Un retrat d’un ésser estimat i desaparegut, i unes converses monòleg que enceta en arribar a casa després de treballar en una desolada redacció unipersonal, on Pereira s’encarrega de la secció cultural del diari “Lisboa” –nom també de la ciutat on es desenvolupa la novel·la–. Pereira és vidu i es comunica amb la seva dona morta a través d’una fotografia; probablement aquest sigui un símbol de l’aïllament en que es troba el protagonista mentre ignora la realitat del règim dictatorial de Salazar en el Portugal de 1938. El personatge és gris, passiu, pessimista, ignorant voluntari de la greu situació social i política del seu país... com tants d’altres casos de la nostra història recent. Un ésser que sempre recomana “paciència”.

Malgrat tot, la història arrenca en el personatge i el personatge és la història. És una novel·la feta per donar cos i vida al periodista, és una història on Pereira marca el ritme, feixuc, d’un esdevenir passiu. Pereira no vol aixecar onades, vol viure sense ensurts, i per això s’ofega en les caloroses tardes lisboetes, perquè no dóna sortida a la pressió que el tenalla. Però tot s’anirà capgirant, la casual trobada amb un llibre i la consegüent relació amb un jove professor, idealista, que contracta com ajudant, posarà en perill la pau del periodista. Aquesta relació amb Monteiro Rossi trastoca, de fet, la senzilla vida que hi du. Poc a poc anirà canviant la perspectiva de Pereira que descobrirà com la vellesa i la solitud poden propiciar un temps per a la vitalitat renovada, per a girar cap a l’optimisme i el compromís.

Afirma Pereira és l’obra que donà fama a un italià enamorat de Portugal i de Fernando Pessoa. Antonio Tabucchi escriu una i una altra vegada allò que afirma Pereira, que es converteix en narrador indirecte en una mena de llarga confessió. Pereira és un enamorat de la literatura francesa, i això el farà perdre la feina. Pot ser sigui aquest un altre símptoma de la llunyania de Pereira amb la realitat del seu País o, ben al contrari, un camí per defensar-se d’allò amb el qual no es vol lligar.

Pereira afirma de manera filtrada una personalitat callada. El periodista ens és mostrat com una ànima espiritual, que es preocupa per la literatura i per la seva reduïda i humil vida. Els pocs amics que té li retreuen el fet de com pot ser periodista i tan ignorant de l’actualitat que l’envolta. La paraula escrita el permet optar per un refugi segur, a redós de les amenaces del moment, defugint de l’època en què es dedicava a la redacció de successos.

Pereira afirma que és feliç dins del seu món quan escriu columnes culturals o tradueix els seus estimats escriptors francesos del segle denou, una elegia contínua, una concepció fúnebre de la literatura: escriure només sobre autors traspassats o preparar necrològiques anticipades. Pereira afirma que li agrada llevar-se prest i prendre cafè. Pereira sua, i alhora admira el paisatge. Pereira s’arrisca pel gust de la literatura francesa i renega del nacionalisme portuguès del moment que l’obliga a glossar autors de la terra que no valora. Així el director del diari acaba per censurar-lo i obligar-lo a escriure sobre autors patriòtics. Aquest gir provoca una nova sensació en Pereira que afirma que ja no és feliç, que ha perdut la llibertat; un altre símbol que travessa en diagonal la dictadura de Salazar.

Pereira afirma que no podrà publicar al “Lisboa”, però pensa en escriure un llibre... Paciència –pensa–, potser està sorgint la possibilitat de publicar una bona obra que parli sobre allò que el motiva en la vida. És l’origen d’una transformació on el passat i la incertesa del present s’abracen contínuament. Afirma Pereira que va ser la relació amb Monteiro Rossi allò que el va dur a actuar, utilitzant la professió com a medi i mitjà per denunciar la injustícia. Pereira adopta així un compromís, el primer en molts anys, quan pren partit en la vida i obre els ulls a la realitat que l’envolta i contra la qual entén que cal rebel·lar-se. És la superació –o no– de la crisi existencial la que conduirà Pereira a prendre les darreres decisions de la seva vida i a cercar un nou refugi per cloure-la.

Tabucchi crea un personatge entranyable i una història prenyada de fado en el ritme, en l’escena, en la cadència visual... Una obra amb girs narratius estranys, però plenament recomanable i fàcil de llegir".

+ Informació:
Crítica literària d'Afirma Pereira de Núria Olaria
El "British Bar" de Cais do Sodré
Sostiene Pereira (Wikipedia) 

dimecres, 13 de març de 2013

Restaurant Lisboa a Barcelona

Si voleu començar a tastar una mica de Portugal i de la ciutat de Lisboa abans de marxar de viatge, res millor que una visita a un dels pocs restaurants portuguesos de Barcelona, el restaurant Lisboa, situat a l'Eixample, en concret al carrer Comte Borrell, 145.

Regentat per un matrimoni portuguès, Luisa i José Luis, l'autèntic restaurant portuguès "Lisboa" ens ofereix una molt bona cuina on l'especialitat són les diferents receptes de l'ingredient estrella de la gastronomia portuguesa: el bacallà.


Alguns dels plats que ens recomana la Revista Ambigú son: Bacallà amb pastanaga i formatge gratinat (famós bacalhau espiritual), el bacallà amb llagostins gratinat (bacalhau à Lisboa com camarão), i els famosos bunyols de bacallà (pastéis de bacalhau), són les seves especialitats destacades. A més, es recomana com entrants la amanida de mongetes pintes negres amb tonyina (salada de feijão Frade com atum), els les crestes de garrí (rissóis de Leitão) i la crema de marisc (creme de marisc). Altres especialitats de la casa són, el pop rostit al forn amb patates (pols à lagareiro), l'arròs de rap amb llagostins de la costa atlàntica (arròs de tamborí com gamba dóna costa atlantica), el porc marinat en vi blanc amb cloïsses i patates fregides (carn de porco à alentejana) i l'arròs amb ànec al forn (arròs d'ànec à portuguesa).

Per finalitzar la vetllada, és imprescindible demanar unes postres com els pastissos de Belém, el pastís de pastanaga amb taronja o el púding Molotov. El restaurant compta amb una àmplia carta de més de cinquanta varietats de vins i cerveses de tot el territori portuguès. Així mateix, es destaquen els licors: Ginginha, licor Beirão, i els "Vinhos do Porto".

Per als amants de la cultura portuguesa, el Restaurant Lisboa organitza puntualment sessions de fado en directe i s'ha convertit en un punt d'informació de la vida portuguesa a la ciutat catalana. Podeu consultar el seu bloc (una mica desactualitzat) o el seu facebook (molt més al dia) per tenir més informació del restaurant i de les activitats.






dimecres, 6 de març de 2013

"Lisboa mágica" d'Ángel Crespo

"Lisboa màgica", del castellà Ángel Crespo (1926-1995), autor d'altres treballs com "La vida plural de Fernando Pessoa" ens introdueix no només en l'ànima de la ciutat portuguesa sinó, sobretot, en l'esperit de la seva gent, de la seva història i de la seva literatura.

En aquesta Lisboa màgica s'aprecia el bon coneixement de la ciutat del Tajo i de la cultura portuguesa, la seva mirada afectuosa i la recerca de l'ànima portuguesa també en els mites, símbols, misteris i llegendes, en el "esotèric" - l'ocult, el reservat només a iniciats - d'aquesta realitat que moltes vegades només es percep a través del pla "exotèric" - comú, de fàcil accés.

Després d'explicar i reflexionar sobre el caràcter lisboeta i sobre els factors que el conformen, tracta de comprendre l'especial i esperançada nostàlgia portuguesa, la saudade, endinsar-se al sebastianismo, el mite de l'anhelat retorn del rei Don Sebastián, que va desaparèixer a la catastròfica derrota dels portuguesos en terres marroquines, en la batalla d'Alcazarquivir de 1578, al que sempre esperen com a salvador davant els problemes i dificultats que la història ha ofert a Portugal. Ángel Crespo estudia també l'origen de la ciutat i del nom de Lisboa, per presentar després una panoràmica històrica breu a través dels seus monarques, i acabar en el capítol IV amb una visita guiada per la ciutat.

Sempre amb un acostament entranyable, amb la mirada afectuosa, amb poesia i calor, l'autor utilitza la indulgència i la comprensió davant els fets negatius i la mesura elegància - com la que ha explicat que caracteritza als lisboetes, els alfacinhas - davant les virtuts , èxits i conquestes portugueses. Un llibre amè, de lleugera erudició, molt enriquidor sobretot per a aquells que ja estan introduïts en la cultura i el coneixement del país lusità. Un llibre que serveix per augmentar encara més l'admiració que desperta la bella i acollidora capital de Portugal.

Extracte del comentari d'Ángel García Prieto a Literarias.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...