Aquesta és la GUIA DE LISBOA de El Bloc dels Viatges on trobaràs informació per organitzar el teu viatge a aquesta ciutat: blocs, allotjament,vols, mapes, transports, visites, actualitat, ofertes, consells, etc...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tajo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tajo. Mostrar tots els missatges
dijous, 29 de novembre del 2018
El Museu d'Art, Arquitectura i Tecnologia (MAAT)
Vist des del Tajo, el flamant edifici del Museu d'Art, Arquitectura i Tecnologia (MAAT) sembla una ondulada i brillant duna que emergeix a la riba de Belém, a Lisboa. La capital portuguesa va obrir al públic al 2016 aquest nou equipament, que pretén contribuir a la regeneració de la seva ribera fluvial i de la seva activitat cultural.
La seva autora és la arquitecte britànica Amanda Levete, directora de l'estudi AL_A, que ha recobert les seues formes corbes -no sembla haver-hi una sola recta en aquesta construcció- de 15.000 peces ceràmiques capaces de treure infinitat de llampades (blancs, ataronjats, blaus ... ) a la canviant llum solar, i reproduir a la façana el reflex del sol sobre el Tajo.
El MAAT integra i relaciona aquesta construcció de nova planta amb la veïna Central Elèctrica del Tajo, que va funcionar a ple rendiment com a tal durant la primera meitat del segle XX, i des del 1990 alberga el Museu de l'Electricitat. El ressò de la reconversió de la central elèctrica del South Bank londinenc en seu de la Tate Modern, escomesa per Herzog & De Meuron, ressona en aquesta operació lisboeta: a partir d'un centenari edifici industrial de maó, amb ressons clàssics i déco, ara complementat amb un altre nou, es pretén crear aquí, amb menys mitjans, un altre museu punter.
El MAAT tradueix l'ambició de presentar exposicions nacionals i internacionals amb la col·laboració d'artistes, arquitectes i pensadors contemporanis. Reflexionant sobre temes importants i tendències actuals, el programa també presentarà diversos comissaris sobre la Col·lecció d'Art de la Fundació EDP.
El programa MAAT va començar el 30 de juny de 2016 amb la presentació de quatre exposicions a les habitacions renovades de l'edifici del Central Tejo. El 5 d'octubre del mateix any es va inaugurar el nou edifici amb una gran obra creada per l'artista francès Dominique Gonzalez-Foerster específicament per a aquest espai.
Més informació del MAAT i les seves exposicions a la seva web
Etiquetes de comentaris:
Amanda Levete,
Arquitectura,
art,
Belém,
Lisboa Cultural,
MAAT,
Tajo,
Tecnologia
dimecres, 26 de setembre del 2012
L'ambient de Lisboa: A la ciutat blanca (1983)
L'any 1983 el suïs Alain Tanner va dirigir la seva vuitena pel·lícula "A la ciutat blanca", l'exploració d'un món sense brúixoles i amb un intangible diapasó.
Paul (Bruno Ganz) abandona el vaixell on treballa de maquinista, desembarca a Lisboa i es deixa bressolar per les ones d'una deriva, la de deixar-se portar per les sensacions, el fluir incert, a la recerca d'un instant que l'ompli d'una sensació "autèntica". Durant la seva estada a la ciutat blanca continuament grava amb una càmera de super 8mm tot allò que esdevé, serenament, apassionadament, amb harmonia... Envia les cintes a la seva esposa que viu a Ginebra (Suïssa) mentre s'enamora de Rosa (Teresa Madruga), treballadora de la pensió on s'allotja, amb la qual manté un idil·li sense compromisos.
La pel·lícula descriu la fascinació que Paul sent pel port, la desembocadura del Tajo, els ponts que la creuen, els carrers de la vella ciutat, la seva gent modesta i amable. Aquí hi ha el marc adequat per recuperar-se anímica i físicament, després d'una vida d'agitació, solituds clamoroses, escenaris tediosos i un espai vital propi (la seva cabina) reduït i claustrofòbic. A Lisboa troba companyia, amistat, bellesa natural, calor humà, amor i algunes dificultats, a les justes proporcions que necessita per impregnar-se de bellesa, amarar-se d'humanitat i renéixer a la vida. No vol compromisos ni amb el temps ni amb les persones. No vol recordar el passat, font d'obligacions, constrenyiments i exigències. Vol romandre sense calendari, respirant els aires de Lisboa, la ciutat blanca i pura...
Fa anys, quan la vaig veure per primer cop, va despertar la meva fascinació per conèixer aquesta ciutat, per respirar aquells ambients, per sentir-me sense compromisos... Anys desprès em va tornar a encantar, especialment per la seva fotografia que descriu amb esplendor el paisatge urbà de la vella ciutat, el tràfec assossegat dels veïns, l'absència de trànsit rodat, l'amable antiguitat de les cases, la tortuosa continuïtat dels carrers, les precioses i atrotinades escales. Una Lisboa única, seductora, vella i especial... Us recomano veure aquest breu vídeo de la pel·lícula publicat a HumanUrban.org
Per cert, segur que us agradarà la música de saxo de Jean-Luc Barbier i recordar que l'any 1983 va rebre el "Cèsar" al millor film francòfon.
Paul (Bruno Ganz) abandona el vaixell on treballa de maquinista, desembarca a Lisboa i es deixa bressolar per les ones d'una deriva, la de deixar-se portar per les sensacions, el fluir incert, a la recerca d'un instant que l'ompli d'una sensació "autèntica". Durant la seva estada a la ciutat blanca continuament grava amb una càmera de super 8mm tot allò que esdevé, serenament, apassionadament, amb harmonia... Envia les cintes a la seva esposa que viu a Ginebra (Suïssa) mentre s'enamora de Rosa (Teresa Madruga), treballadora de la pensió on s'allotja, amb la qual manté un idil·li sense compromisos.
La pel·lícula descriu la fascinació que Paul sent pel port, la desembocadura del Tajo, els ponts que la creuen, els carrers de la vella ciutat, la seva gent modesta i amable. Aquí hi ha el marc adequat per recuperar-se anímica i físicament, després d'una vida d'agitació, solituds clamoroses, escenaris tediosos i un espai vital propi (la seva cabina) reduït i claustrofòbic. A Lisboa troba companyia, amistat, bellesa natural, calor humà, amor i algunes dificultats, a les justes proporcions que necessita per impregnar-se de bellesa, amarar-se d'humanitat i renéixer a la vida. No vol compromisos ni amb el temps ni amb les persones. No vol recordar el passat, font d'obligacions, constrenyiments i exigències. Vol romandre sense calendari, respirant els aires de Lisboa, la ciutat blanca i pura...
Fa anys, quan la vaig veure per primer cop, va despertar la meva fascinació per conèixer aquesta ciutat, per respirar aquells ambients, per sentir-me sense compromisos... Anys desprès em va tornar a encantar, especialment per la seva fotografia que descriu amb esplendor el paisatge urbà de la vella ciutat, el tràfec assossegat dels veïns, l'absència de trànsit rodat, l'amable antiguitat de les cases, la tortuosa continuïtat dels carrers, les precioses i atrotinades escales. Una Lisboa única, seductora, vella i especial... Us recomano veure aquest breu vídeo de la pel·lícula publicat a HumanUrban.org
Per cert, segur que us agradarà la música de saxo de Jean-Luc Barbier i recordar que l'any 1983 va rebre el "Cèsar" al millor film francòfon.
Etiquetes de comentaris:
A la ciutat blanca,
Alain Tanner,
Bruno Ganz,
cinema,
Rio Tejo,
Tajo,
Teresa Madruga
Subscriure's a:
Missatges (Atom)






