Aquesta és la GUIA DE LISBOA de El Bloc dels Viatges on trobaràs informació per organitzar el teu viatge a aquesta ciutat: blocs, allotjament,vols, mapes, transports, visites, actualitat, ofertes, consells, etc...
Lux o Lux Frágil és un d'aquells llocs de la nit lisboeta que ja fa força anys que està en boca dels locals i especialment dels turistes... Anècdotes sobre els controls a la porta, l'impossibilitat de comprendre els codis d'accés, les llargues cues, la sala buida o els costos d'entrada les podeu trobar en molts fòrums i de ben segur que no serà fins que ho intenteu que podreu fer-vos la vostra pròpia idea...
El que ningú podrà negar és que pels amants del clubbing una de les millors experiències a Lisboa es poder trobar-se en el seu interior i gaudir una nit i matinada amb la seva música i ambient... Lux és en part propietat de l'actor John Malkovich i des de la seva obertura és un dels locals més de moda (sobretot pel que fa a la decoració d'interiors) de tot Europa. Amb un interior espaiós decorat amb mobles funky i retro, els millors DJs punxen música a la planta baixa en una pista de ball frenètica, mentre que l'últim pis té un ambient més relaxat, amb una banda sonora alternativa.
Un balcó dóna la volta a l'edifici i amb vista sobre el riu, mentre que una terrassa al terrat és un gran lloc per veure sortir el sol a la matinada.
Com cal suposar, molt concorregut els caps de setmana, de manera que la selecció dels porters és molt selectiva i toca fer llargues cues en aquests dies.
De ben segur que no sóc el primer que l'anomenaré com el club de Lisboa per excel·lència.
+ Informació:
- Pàgina web de Lux amb horaris, actuacions i altres informacionsi l'adreça: Avenida Infante D. Enrique, Armazém A (Cais da Pedra a Sta. Apolónia) - Altres clubs de nit a Lisboa
Com tota la música urbana, el fado explica la història del seu entorn. Fou quan el regim dictatorial de l'Estado Novo (1933-1974) va arribar al poder amb el seu"Deus, Pátria e Família" i especialment en els anys de la postguerra, quan la dictadura va decidir adoptar el fado i utilitzar-lo per als seus propis fins, per elogiar aquests valors patris i familiars. Però d'antuvi el fado mostra les situacions quotidianes de la vida, els mals moments personals i sentimentals o la queixa davant les injustícies humanes de la nostra existència, a través de la nostàlgia o el dolor del cant...
Així, en un dia com avui cal recordar que ben abans d'aquesta manipulació de l'estat feixista, la història del fado compta amb populars cançons anarquistes i esquerranes que es van poder escoltar a principis del segle XX en els als barris populars de Lisboa i d'altres ciutats portugueses on la classe obrera expressava les seves il·lusions i frustracions. En el seu moment aquestes cançons de protesta sembla que foren força conegudes però el fet d'haver estat prohibides durant més de 40 anys han fet que siguin actualment desconegudes per la majoria dels portuguesos.
En els anys posteriors a la revolució dels clavells i la derrota de la dictadura, el fado molt vinculat a aquesta fosca etapa, va patir un cert rebuig social que afortunadament només al voltant d'una dècada després fou arraconat i una nova generació de fadistes
han pogut afrontar aquesta música sense la taca de l'antic règim, emergint
gradualment el fado als carrers i tavernes de la Lisboa més popular.
A continuació podem escoltar el conegut com "Fado anarquista" amb lletra de João Black (John Monteiro Salustiano, 1872-1955), un dels cantants més ideològicament compromesos amb els valors de l'anarquisme, el socialisme i el republicanisme que va representar el model d'artista popular i actiu en la lluita per un món millor. Fou també l'autor de "A Batalha" un dels himnes revolucionaris més populars a Portugal i en els països de parla portuguesa.
Fado anarquista
"Um símbolo de altruísmo
Tem como fim condenar
Deus, pátria e militarismo
O mundo há-de assitir
Aos pobres livres do jugo
Espezinhar é o futuro
Da burguesia a surgir
E depois quando existir,
O ideal ...
Esplendor e bem-estar
Incitar o patriotismo
A miséria,
O anarquismo tem por base condenar
Mas o povo subjugado
Esfacela-se sob a tortura
Quando o seu mal tinha cura
O ideal desejado
Viver na prisão
Nas garras dos inimigos
Ai ela bem cai no abismo
A fanática humanidade
Pois fia-se nesta trindade
Amália da Piedade Rebordão Rodrigues (Lisboa 1920 — Lisboa 1999) va ser una fadista, cantant i actriu portuguesa, considerada l'exemple màxim del fado. Està sepultada al Panteó Nacional, entre els portuguesos il·lustres. És coneguda com a la Reina del Fado i, en conseqüència, pel simbolisme que aquest gènere musical té a la cultura portuguesa, va ser considerada per molts com a una de les millors ambaixadores del país. Apareixia a programes de televisió d'arreu, on no solament cantava fados i altres cançons de tradició popular portuguesa, sinó també música d'altres orígens...
Tots hem sentit parlar d'Amália i segurament hem escoltat algunes de les seves cançons més populars. A internet tenim l'oportunitat de conèixer mil i un detalls de la seva vida, les millors imatges, les seves cançons més conegudes i altres aspectes de la seva figura en la web Amália que avui us recomano...
Si voleu conèixer totes les activitats culturals que hi ha la ciutat de Lisboa res millor que seguir el facebook de Lisboa Cultural, l'organisme dels departament de Cultura de la Câmara Municipal de Lisboa dedicat a promocionar i difondre els esdeveniments i activitats que tenen lloc a la ciutat...
I també podeu visitar el seu twitter o directament l'agenda cultural de la ciutat... Lisboa ofereix mil i una activitats que de ben segur us faran encara més interessant la seva visita !!!
Continuant amb les entrades amb el títol "Diuen de Lisboa..." recordar que també des d'Amèrica s'ha lloat Lisboa com ha estat el cas d'Alberto de Oliveira, destacat poeta, polític i professor brasileny, fundador de l'Academia Brasileira de Letras i autor del poema "Lisboa":
Lisboa Ó Cidade da Luz! Perpétua fonte
De tão nítida e virgem claridade,
Que parece ilusão, sendo verdade,
Que o sol aqui feneça e não desponte...
Embandeira-se em chamas o horizonte:
Um fulgor áureo e róseo tudo invade:
São mil os panoramas da Cidade,
Surge um novo mirante em cada monte.
Ó Luz ocidental, mais que a do Oriente
Leve, esmaltada, pura e transparente,
Claro azulejo, madrugada infinda!
E és, ao sol que te exalta e te coroa,
— Loira, morena, multicor Lisboa! —
Tão pagã, tão cristã, tão moira ainda...
I per acabar, un altre poema dedicat a la ciutat blanca obra de Gabriel Sopeña, músic i poeta. El 1994 va treballar al costat de Loquillo al disc "La vida por delante", on Gabriel Sopeña va posar música a lletres de poetes com Octavio Paz, Pablo Neruda, Cesare Pavese, Gil de Biedma, Pedro Salinas o Antonio Gamoneda. Dues de les cançons del disc són del propi Gabriel, i una d'elles és aquesta, Lisboa...
* Les precioses imatges d'aquesta entrada i de l'anterior són obra de Manuel Sonseca.
Comencem un nou any recollint alguns més bells poemes i cançons dedicats a Lisboa. Primer us volia convidar a llgir en portugès el poema "Lisboa com suas casas" d'Álvaro Campos, un dels heterònims més coneguts de Fernando Pessoa:
Lisboa com suas casas
De várias cores,
Lisboa com suas casas
De várias cores,
Lisboa com suas casas
De várias cores...
À força de diferente, isto é monótono.
Como à força de sentir, fico só a pensar.
Se, de noite, deitado mas desperto,
Na lucidez inútil de não poder dormir,
Quero imaginar qualquer coisa
E surge sempre outra (porque há sono,
E, porque há sono, um bocado de sonho),
Quero alongar a vista com que imagino
Por grandes palmares fantásticos,
Mas não vejo mais,
Contra uma espécie de lado de dentro de pálpebras,
Que Lisboa com suas casas
De várias cores.
Sorrio, porque, aqui, deitado, é outra coisa.
A força de monótono, é diferente.
E, à força de ser eu, durmo e esqueço que existo.
Fica só, sem mim, que esqueci porque durmo,
Lisboa com suas casas
De várias cores.
Em cada esquina te vais
Em cada esquina te vejo
Esta é a cidade que tem
Teu nome escrito no cais
A cidade onde desenho
Teu rosto com sol e Tejo
Caravelas te levaram
Caravelas te perderam
Esta é a cidade onde chegas
Nas manhãs de tua ausência
Tão perto de mim tão longe
Tão fora de seres presente
Esta e a cidade onde estás
Como quem não volta mais
Tão dentro de mim tão que
Nunca ninguém por ninguém
Em cada dia regressas
Em cada dia te vais
Em cada rua me foges
Em cada rua te vejo
Tão doente da viagem
Teu rosto de sol e Tejo
Esta é a cidade onde moras
Como quem está de passagem
Às vezes pergunto se
Às vezes pergunto quem
Esta é a cidade onde estás
Com quem nunca mais vem
Tão longe de mim tão perto
Ninguém assim por ninguém.
I en la propera entrada acabarem aquest repàs per alguns dels poemes que més m'agraden sobre Lisboa...
El 1845, el compositor i pianista Franz Liszt va donar un concert a l'actual Teatre Nacional de São Carlos. Aquell dia, i per primer cop a Portugal, una botiga dedicada a la fabricació d'espelmes, la Casa das Vellas do Loreto, va rebre la comanda de fabricar vàries espelmes de color vermell per tal d'il·luminar l'escenari on havia d'actuar el reconegut intèrpret hongarès. Des d'aquell moment, en el país atlàntic les espelmes deixen de tenir únicament el color de la cera i poden tenir qualsevol color de l'arc de Sant Martí i aquesta botiga, plena d'encant, entra a formar part de l'història lisboeta...
La Casa das Vellas Loreto (Rua do Loreto 53-55) és un un espai acollidor, amb uns antics prestatges i aparadors de fusta, ple de colors, aromatitzat per les espelmes perfumades i amb la distinció que acompanya allò artesanal. Però el més bonic de tot és que aquesta botiga, que es troba al Chiado, és típica de la ciutat ja que va ser oberta el 1789 i des de llavors pertany a la mateixa família, Sá Pereira, que amb molt d'amor i treball manté el negoci. Les espelmes artesanals són les més cobejades i artesans d'arreu de Portugal i d'Europa venen les seves espelmes aquí...
Histories de Lisboa és una de les pel·lícules més peculiars del director Wim Wenders on ens ofereix la seva personal visió de Portugal a través de la història d'un enginyer de so Philip Winter (Rüdiger Vogler) que es trasllada a Lisboa per treballar en una pel·lícula dirigida per un amic seu, Friedrich Monroe (Patrick Bauchau). Winter aconsegueix arribar a Lisboa unes setmanes després, no obstant això, quan arriba a la casa d'aquest la troba buida i descobreix que Monroe ha desaparegut deixant només el film que ha realitzat però no ha conclòs.
Winter decideix quedar-se a la ciutat ja que queda fascinat per la mateixa i una bella cantant de nom Teresa.
Mentre ell s'encarrega de l'enregistrament del so, Monroe, passeja per la ciutat amb la seva càmera per filmar encara més escenes. En algun moment els dos personatges es troben i Monroe convenç Winter de concloure la pel·lícula.
El director Wim Wenders aprofita l'estada solitària del protagonista per ensenyar de manera molt seductora i bella els diferents sons de la ciutat de Lisboa. Al mateix temps, acarona la narració amb interessants reflexions sobre la vida, la mort, Déu i el cinema, amb múltiples referències a l'obra de Fernando Pessoa, la figura literària portuguesa.
Destaquen, a més, la bellíssima col·laboració musical del grup Madredeus i l'aparició del cineasta Manoel de Oliveira.
Us la recomano, un inolvidable tast de la deliciosa Lisboa...
El primer cop que vaig viatjar a Lisboa i Portugal, l'any '82 o '83, tot just tenia 17 anys (crec recordar) vaig tenir la gran sort de que la meva estada coincidís amb la celebració de la Festa que organitzava Avante !, el diari oficial del Partit Comunista Portuguès (PCP)a l'Alto do Ajuda en Monsanto(parc forestal de Lisboa).
Aquest festival, que l'any 2012 ha arribat a la 36ena edició i ha tingut lloc els dies 7, 8 i 9 de setembre era, i és, una gran festa popular, de masses, multicultural, oberta, solidària, esportiva i lúdica que popularitza el missatge comunista a Portugal. Ara aquesta festa té lloc a la Quinta da Atalaia (Amora - Seixal) i si en el passat era una mostra de la capacitat i militància d'aquesta organització, avui en dia ha prés una dimensió i una força que de ben segur ja voldrien alguns partits de casa nostra...
La Festa Avante ! 2012 ha comptat ambsis escenaris, dos espais dedicats exclusivament al teatre, més de 1.000 actors i actrius, músics i orquestres durant tres dies, exposicions - una d'elles dedicada al 75è aniversari del "Guernica" de Picasso-, stands i cafeteries, conferències i debats, carpes amb partits, associacions i representants d'altres països i nacions, cercaviles, cinema, etc. i tot organitzat per més de 12.000 voluntaris...
Aquelles dues nits que vaig passar a la Festa Avante ! encara avui en dia són fantàstics records tant pels nous amics que vaig fer com pels descobriments musicals, tant pels debats i les reflexions polítiques com pels aprenentatges sobre altres cultures i pobles... Així, si el setembre del 2013 passeu per Lisboa no puc deixar de recomanar-vos visitar (i participar) en aquesta festa... no us penedireu...
Aquesta setmana passada va morir als 71 anys, a París, on vivia des de mitjans dels seixanta, un lisboeta universal, Emmanuel Nunes, el compositor portuguès més important del segle XX, segons molts experts. Exigent, difícil, exponent de l'última música clàssica contemporània, Nunes deixa una seixantena de composicions avantguardistes i un buit en la cultura portuguesa i europea.
Havia nascut a Lisboa (1941), en una família sense tradició musical. Però la música li va atreure des de sempre. En un recent article del diari portuguès Público es evocava una vella entrevista amb ell en què es recordava de petit colpejant perols a la cuina de casa. Després, gràcies a un amic que treballava d'electricista, va acudir durant la seva adolescència als concerts del teatre de São Carlos. Als 18 anys va decidir dedicar-se a la composició: "Amb una determinació tan gran com la meva ignorància", va recordar molts anys després. Es va inscriure a l'Acadèmia de Amadores de Música de Lisboa, on va estudiar harmonia i contrapunt amb la musicòloga Francine Benoît.
Entre 1962 i 1964 va freqüentar els cursos d'estiu de Darmsdt, on va seguir els ensenyaments de Pierre Boulez. "Vaig tenir la sensació que tot el que volia aconseguir amb la música ja estava fet. Que jo acabava d'inventar la bicicleta i en aquest moment veia passar un avió ". També va seguir els cursos de Karlheinz Stockhausen, que, juntament amb Boulez, serien els seus grans influències.
El 1964 es va exiliar a París, en part per escapar del règim de Salazar i en part per fugir de la incúria musical portuguesa del moment. En part també per habitar més a prop de l'avantguarda. A París viuria la resta de la seva vida, marcada per una malaltia que li dificultava la mobilitat ia la qual es va sobreposar sempre. Després de donar classes en molts centres de renom (i sent un visitant assidu de la Fundació Gulbenkian, a Lisboa), va acabar jubilant com a professor al Conservatori de París.
La seva obra és tensa, difícil, enganxada a la més exigent modernitat. Una de les seves composicions més emblemàtiques, Quodlibet, va ser ideada per un sextet de percussionistes, conjunt instrumental i orquestra. Aquesta exigència i aquest afecció al postserialismo avantguardista del segle XX el va allunyar de l'espectador mitjà. Públic recordava dilluns que en l'estrena al teatre de São Carlos de la seva obra Das Märchen / O va comptar, inspirada en un relat de Goethe, el gener del 2008, l'aforament va desaparèixer en una gran part a la meitat de l'obra, declarant incapaç de romandre més temps escoltant. (Obituari publicat en El País)
Deia la gran fadista del segle XX, Amália Rodrigues, que va posar veu i expressió als grans poetes portuguesos, que "el fado és una cosa molt misteriosa" i crec que té tota la rao. La música dolça del fado ens porta els records de ports llunyans, amagats més enllà de les boires de mars distants. L'angoixa de la partida per a llargs viatges, la tristesa dels navegants i la incertesa de la seva tornada. Ens recorda els infortunis de la vida, el dolor per l'amor perdut, la nostàlgia d'un passat millor...
Les millors cases de fado es troben a l'Alfama, Bairro Alto o Mouraria. Per compartir una nit de fados lisboetes podem visitar El portal do fado o consultar les informacions actualitzades de l'Oficina de Turisme. I per conèixer al detall la història del fado res millor que visitar el Museu do Fado.
El mes de juny ja marca el començament de les festes de la capital de Portugal que, al llarg de tot un mes, animaran la ciutat amb un cartell ple d'activitats.
La programació de les Festas de Lisboa '12 va començar fa pocs dies amb un espectacle de carrer nocturn, a la zona de Rossio i de Restauradors.
Ara és l'oportunitat de gaudir fins el dia 30 de juny, d'un munt d'activitats aquest any centrades en arts tant diveres com el fado, cinema, teatre, música i com no podria ésser d'una altra manera festes populars amb activitats als carrers i els barris.
En la Festa del Fado serà possible assistir a pel·lícules i documentals, així com la una sèrie de concerts de nous i vells valors d'aquest estil musical, en locals com el Ancho Chafariz de Dentro, el Pati de la Galé, el Museu do Fado i el Castell de Sao Jorge. També, Lisboa serà escenari de diverses mostres i festivals, com el "Coral d'Estiu" (cors del món concentrats a Betlém), el "Festival del Silenci", "Lisboa ciutat del cinema" (mostra de diverses pel·lícules sobre Lisboa al Cinema Nimas), el "Surf Film Festival" (al cinema Sao Jorge), el "Ludopolis" (festival de jocs al Jardí Tropical de Betlém), etc...
Les Festes de la ciutat conclouen amb un concert a l'Alameda Afonso Henriques, que uneix en escenari el brasiler Milton Nacimiento i als portuguesos Ana Moura, Carminho i António Zambujo, acompanyats de l'Orquestra Metropolitana de Lisboa.
