"Seguir a Saramago en una excursió és una activitat esgotadora. Alt, prim, àgil i quixotesc, es mou d'un costat a un altre, amunt i avall, pujant o baixant els 200 esglaons de l'escala de Sant Crispí, explicant la història de cada racó d'una Lisboa que llueix nous espais verds, i que , després de l'Expo de 1998, intenta treure l'estigma de ciutat dissortada a causa de les catàstrofes que ha patit al llarg de la història. "No només han estat terratrèmols i incendis, sinó també el primer tsunami de la història d'Occident, el 1755", recorda el Nobel. Cada nit, però, tots aquests esforços modernitzadors i optimistes són desmentits pels atrotinats cantants de fado que poblen els restaurants populars de la part vella.
Passem, en autocar, per la plaça on la Inquisició va cremar a heretges, jueus i homosexuals, evocant alguna brutal escena de "Memorial d'un convent", i per el Pou dels Negres, "on es llançaven els cadàvers dels africans en els segles XVII i XVIII ". El recorregut inclou una parada davant de l'antic hotel Bragança, on s'allotjava el protagonista de "L'any de la mort de Ricardo Reis", a l'habitació 201. Reis tenia, a més, el seu consultori de metge a la plaça Luis Camoes, on l'estat actual de l'estàtua del símbol de la "identitat" - "poseu entre cometes" - portuguesa "mostra la falta de respecte dels coloms per la gent important ". Llegir l'article sencer
