Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Literatura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Literatura. Mostrar tots els missatges

dimecres, 10 de gener del 2018

"Rèquiem: una al·lucinació" d'Antonio Tabucchi


Un diumenge d'estiu, un home llegeix el "Llibre del desassossec" sota una morera en una masia d'Azqitao i, de sobte, per un sortilegi, per una al·lucinació, es troba a Lisboa. És un dia calorós, la ciutat està quasi deserta. L'home començarà a recórrer la ciutat a la recerca de persones i coses que han desaparegut de la seva vida.

De cop i volta el protagonista estarà circulant per la ciutat en un taxi i li demanarà que el porti a un mercat. Del mercat accedirà al cementiri, i d'aquí a la casa del seu amic Tadeus, amb qui tindrà especial interès a parlar de certes coses del passat. Coses que no havien quedat clares en el seu moment. Després de la cita amb Tadeus el protagonista acaba en una pensió on tindrà lloc el diàleg amb el seu pare, que desitjarà saber com anirà a morir.

La cita del protagonista amb cada un dels personatges que formen la història, transcorre entre el son i la vigília, el real i l'imaginari, i passat i present s'encreuen, però sempre de forma natural.

Segur que ja teniu ganes de començar la seva lectura... no hi perdeu temps, com totes les obres de l'escriptor italo-portugués és molt recomanable...

dilluns, 2 d’octubre del 2017

Els 10 poemes més bonics sobre Lisboa


Vortex Magazine és un portal de llengua portuguesa dedicat a la difusió de temes relacionats amb la societat, la cultura, els viatges, la tecnologia i els vídeos. Aquest any 2017 va publicar un article amb una selecció dels 10 poemes més bonics dedicats a Lisboa d'autors i autores com Eugénio de Andrade, Sophia de Mello Brayner Andresen, Alexandre O'Neill, Manuel Alegre, Ana Hatherly, Adilia Lopes, Fernando Pessoa o António Nobre.


À Lisboa das naus cheia de glória 
António Nobre

Lisboa à beira-mar, cheia de vistas,
Ó Lisboa das meigas Procissões!
Ó Lisboa de Irmãs e de fadistas!
Ó Lisboa dos líricos pregões...
Lisboa com o Tejo das Conquistas,
Mais os ossos prováveis de Camões!
Ó Lisboa de mármore, Lisboa!
Quem nunca te viu, não viu coisa boa...

Ai canta, canta ao luar, minha guitarra,
A Lisboa dos Poetas Cavaleiros!
Galeras doidas  por soltar a amarra,
Cidades de morenos marinheiros,
Com navios entrando e saindo a barra
De proa para países estrangeiros!
Uns pra França, acenando Adeus! Adeus!
Outros pras Índias, outros... sabe-o Deus!

Ó Lisboa das ruas misteriosas!
Da Triste Feia, de João de Deus,
Beco da Índia, Rua das Fermosas,
Beco do Fala-Só (os versos meus...)
E outra rua que eu sei de duas Rosas,
Beco do Imaginário, dos Judeus,
Travessa (julgo eu) das Isabéis,
E outras mais que eu ignoro e vós sabeis.

divendres, 10 d’octubre del 2014

Lisboa, en un cap de setmana

ECOS Travel Books és una jove editorial formada per un grup de periodistes, fotògrafs i dissenyadors amb molts quilòmetres a les maleta i una àmplia experiència en el món dels llibres i revistes de viatges, que decideixen unir esforços per oferir al públic un nou concepte en guies de viatges. Actualment, ja tenen prou de quaranta guies de viatges en catal÷a en format ebook, especialment de ciutats, i avui us vull presentar la seva guia "Lisboa, en un cap de setmana":

"La GUIA10 de Lisboa recull el millor de la capital portuguesa per treure el màxim profit a una escapada de diversos dies. Es detallen els 10 punts d'imprescindible visita a la ciutat, es recomanen 10 restaurants especialment seleccionats per a aquesta guia, així com 10 botigues d'interès per al visitant i els 10 principals esdeveniments que tenen lloc a la ciutat al llarg de l'any. Tot acompanyat de mapes, fotografies i informació pràctica..."

Us deixo aquest enllaç´on podeu fer una primera ullada

dimecres, 21 de maig del 2014

Galeria Zé dos Bois (ZDB), experimentant amb la creació


Caminant pel Bairro Alto, en concret a l'alçada del número 59 de la Rua da Barroca ens trobem amb la galeria Zé dos Bois, (conegut arreu com ZDB), un centre d'art situat a l'antic Palau de la Baronessa d'Almeida que data del segle XVIII, abandonat durant anys i on en el seu dia va viure l'escriptor Almeida Garrett. Des de 1997 alberga aquest espai de 2.700 metres quadrats un projecte de la societat civil lisboeta dedicat a la creació i promoció de l'art contemporani i l'escena alternativa, amb una especial atenció a l'experimentació i l'exploració de nous llenguatges artístics.


Inicialment, l'any 1994, quinze artistes joves es van unir i durant els primers anys de la vida de ZDB les seves accions van estar encaminades a ajudar els artistes emergents per tal de mostrar els seus últims treballs i per visualitzar i donar suport a les noves tendències artístiques i els projectes i experiències més alternatius de la cultura portuguesa.


Actualment i anualment, prop de dos centes-cinquanta accions es produeixen i/o tenen lloc en els seus espais: sales de concerts i exposicions, llibreria i biblioteca, allotjament per a visitants, bar i centre de documentació. Una programació que inclou totes les arts existents -dansa, teatre, música, performances, pintura, etc.- i que gràcies a aquest eclectisme s'ha convertit en un dels llocs més interessants a conèixer de Lisboa pels amants de les arts...Tant és així, que amb els anys han ampliat el seu espai amb un nou local (Negócio, a la propera Rua de O Século, 9) on us recomano acostar-se per gaudir d'alguna de les performances. Per informació actualitzada de les seves activitats res millor que la seva pròpia web: http://www.zedosbois.org/


Per més informació al respecte podeu llegir també l'article "Para crear y mirar" de Miguel Mora al diari el País, on podeu conéixer l'intensa relació del català Natxo Checa amb ZDB. I les dades bàsiques d'horaris i tranports són aquestes:
Horaris
Galeria Zé dos Bois: Rua da Barroca, núm. 59 (1200-047 Lisboa Portugal)
Informació de les 11 a 20h. tots els dies i exposicions de les 18 a les 23h.
NEGÓCIO: Rua de O Século, núm. 9 porta 5 (1200-433 Lisboa Portugal)
Segons les activitats i concerts
Per confirmar horaris es pot trucar a 00351 21 343 02 05

Transports
Metro: Baixa / Chiado (500 m)  linhas Azul, Verde
Eléctrico:  Calhariz , N 28


View Untitled in a larger map

dimecres, 19 de juny del 2013

Lisboa, la ciudad que navega

Molts de vosaltres segur que coneixeu Jaume Bartrolí... fa uns anys quan vaig començar a fer llargs viatges els seus mots van inspirar la meva ruta de la seda... En Jaume és periodista, escriptor de viatges i gran aficionat als atles i a les illes diminutes.

L'any 2001 va publicar el llibre en català "De Sibèria al tropic" i aquests dies es pot trobar de manera digital el seu segon llibre en castellà "Lisboa, la ciudad que navega" on l'autor evoca una ciutat que traspua nostàlgia d'un passat esplendorós en què es va assolir la glòria. Bolcada irremeiablement al mar, Lisboa ha estat port de partida d'alguns dels grans marins i descobridors. Per les seves pàgines el lector s'assabenta de la seva història, personatges populars, escriptors, llegendes, cafeteries, esglésies, miradors i rutes imprescindibles. Un llibre que us vull recomanar...

Ara l'editorial Ecos Travel Books publica de manera digital "Lisboa, la ciudad que navega" (en aquest enllaç podeu veure una mostra) dins de la col·lecció Rihla de literatura de viatges. En ella descriu el fort sentiment de l'autor cap a la capital de Portugal. El leitmotiv de l'obra és el seu esperit marí, ciutat nascuda per al mar. Relata la història de la ciutat i la seva vocació marinera que va obrir l'Atlàntic per als europeus. Aquest és el seu major llegat. Lisboa és una ciutat que s'ha de mirar des de les altures dels seus turons.

Jaume Bartrolí escriu: "Lisboa reclama tenir set turons i això, des dels temps de Roma, Jerusalem i Constantinoble, és marca de noblesa. Les seves ondulacions sembren una mica de desordre a la ciutat. En realitat són volcans antiquíssims, Lisboa està construïda sobre ells. Però tranquils, estan apagats. Això sí, la capital continua creixent prop d'una falla teutònica perillosa .. La mateixa que va causar el gran terratrèmol de 1755. El resultat és una ciutat de pujades i baixades, corbes, tramvies, escaladors, moltes escales, reflexos a l'aigua i amplis panorames. Set turons permeten moltes, moltíssimes vistes. A Lisboa cal contemplar-la, doncs, des dels seus miradors ".

Espero que en feu una bona lectura i ja em direu que us ha semblat...

dimecres, 27 de març del 2013

Afirma Pereira d'Antonio Tabbuchi

"Quan va entrar en el Café Orquídea eren gairebé les tres i el cambrer estava desparant les taules. Vingui, doctor Perieira, va dir cordialment Manuel, per vostè sempre hi ha un plat, suposo que encara no deu haver dinat, és dura la vida dels periodistes. Bé, sí, va respondre Pereira, especialment la dels periodistes que no saben res com no se sap mai res en aquest país, quines novetats hi ha ?..."

El passat 25 de març de 2012 va morir a Lisboa el "mestre" Antonio Tabbuchi, i ara que tot just fa un any volia fer un petit homentge recordant una de les seves obres més conegudes, Afirma Pereira, un llibre molt i molt recomanable per copsar una Lisboa, la ciutat grisa de 1938. Una ciutat que es acolorida gràcies a la veu de Pereira, de Monteiro Rossi, de Marta, de Manuel, del doctor Cardoso, del Padre Antonio...

Us recomano la crítica literària de J. M. Vidal-Illanes que podeu trobar a la web Llibres per llegir:

"Calor, suor, fatiga... Una llimonada ben fresca al cafè Orquídia i un cambrer que encén la flama de la realitat i trenca el vidre fosc que separa Pereira del món que l’acull.

Un retrat d’un ésser estimat i desaparegut, i unes converses monòleg que enceta en arribar a casa després de treballar en una desolada redacció unipersonal, on Pereira s’encarrega de la secció cultural del diari “Lisboa” –nom també de la ciutat on es desenvolupa la novel·la–. Pereira és vidu i es comunica amb la seva dona morta a través d’una fotografia; probablement aquest sigui un símbol de l’aïllament en que es troba el protagonista mentre ignora la realitat del règim dictatorial de Salazar en el Portugal de 1938. El personatge és gris, passiu, pessimista, ignorant voluntari de la greu situació social i política del seu país... com tants d’altres casos de la nostra història recent. Un ésser que sempre recomana “paciència”.

Malgrat tot, la història arrenca en el personatge i el personatge és la història. És una novel·la feta per donar cos i vida al periodista, és una història on Pereira marca el ritme, feixuc, d’un esdevenir passiu. Pereira no vol aixecar onades, vol viure sense ensurts, i per això s’ofega en les caloroses tardes lisboetes, perquè no dóna sortida a la pressió que el tenalla. Però tot s’anirà capgirant, la casual trobada amb un llibre i la consegüent relació amb un jove professor, idealista, que contracta com ajudant, posarà en perill la pau del periodista. Aquesta relació amb Monteiro Rossi trastoca, de fet, la senzilla vida que hi du. Poc a poc anirà canviant la perspectiva de Pereira que descobrirà com la vellesa i la solitud poden propiciar un temps per a la vitalitat renovada, per a girar cap a l’optimisme i el compromís.

Afirma Pereira és l’obra que donà fama a un italià enamorat de Portugal i de Fernando Pessoa. Antonio Tabucchi escriu una i una altra vegada allò que afirma Pereira, que es converteix en narrador indirecte en una mena de llarga confessió. Pereira és un enamorat de la literatura francesa, i això el farà perdre la feina. Pot ser sigui aquest un altre símptoma de la llunyania de Pereira amb la realitat del seu País o, ben al contrari, un camí per defensar-se d’allò amb el qual no es vol lligar.

Pereira afirma de manera filtrada una personalitat callada. El periodista ens és mostrat com una ànima espiritual, que es preocupa per la literatura i per la seva reduïda i humil vida. Els pocs amics que té li retreuen el fet de com pot ser periodista i tan ignorant de l’actualitat que l’envolta. La paraula escrita el permet optar per un refugi segur, a redós de les amenaces del moment, defugint de l’època en què es dedicava a la redacció de successos.

Pereira afirma que és feliç dins del seu món quan escriu columnes culturals o tradueix els seus estimats escriptors francesos del segle denou, una elegia contínua, una concepció fúnebre de la literatura: escriure només sobre autors traspassats o preparar necrològiques anticipades. Pereira afirma que li agrada llevar-se prest i prendre cafè. Pereira sua, i alhora admira el paisatge. Pereira s’arrisca pel gust de la literatura francesa i renega del nacionalisme portuguès del moment que l’obliga a glossar autors de la terra que no valora. Així el director del diari acaba per censurar-lo i obligar-lo a escriure sobre autors patriòtics. Aquest gir provoca una nova sensació en Pereira que afirma que ja no és feliç, que ha perdut la llibertat; un altre símbol que travessa en diagonal la dictadura de Salazar.

Pereira afirma que no podrà publicar al “Lisboa”, però pensa en escriure un llibre... Paciència –pensa–, potser està sorgint la possibilitat de publicar una bona obra que parli sobre allò que el motiva en la vida. És l’origen d’una transformació on el passat i la incertesa del present s’abracen contínuament. Afirma Pereira que va ser la relació amb Monteiro Rossi allò que el va dur a actuar, utilitzant la professió com a medi i mitjà per denunciar la injustícia. Pereira adopta així un compromís, el primer en molts anys, quan pren partit en la vida i obre els ulls a la realitat que l’envolta i contra la qual entén que cal rebel·lar-se. És la superació –o no– de la crisi existencial la que conduirà Pereira a prendre les darreres decisions de la seva vida i a cercar un nou refugi per cloure-la.

Tabucchi crea un personatge entranyable i una història prenyada de fado en el ritme, en l’escena, en la cadència visual... Una obra amb girs narratius estranys, però plenament recomanable i fàcil de llegir".

+ Informació:
Crítica literària d'Afirma Pereira de Núria Olaria
El "British Bar" de Cais do Sodré
Sostiene Pereira (Wikipedia) 

dimecres, 6 de març del 2013

"Lisboa mágica" d'Ángel Crespo

"Lisboa màgica", del castellà Ángel Crespo (1926-1995), autor d'altres treballs com "La vida plural de Fernando Pessoa" ens introdueix no només en l'ànima de la ciutat portuguesa sinó, sobretot, en l'esperit de la seva gent, de la seva història i de la seva literatura.

En aquesta Lisboa màgica s'aprecia el bon coneixement de la ciutat del Tajo i de la cultura portuguesa, la seva mirada afectuosa i la recerca de l'ànima portuguesa també en els mites, símbols, misteris i llegendes, en el "esotèric" - l'ocult, el reservat només a iniciats - d'aquesta realitat que moltes vegades només es percep a través del pla "exotèric" - comú, de fàcil accés.

Després d'explicar i reflexionar sobre el caràcter lisboeta i sobre els factors que el conformen, tracta de comprendre l'especial i esperançada nostàlgia portuguesa, la saudade, endinsar-se al sebastianismo, el mite de l'anhelat retorn del rei Don Sebastián, que va desaparèixer a la catastròfica derrota dels portuguesos en terres marroquines, en la batalla d'Alcazarquivir de 1578, al que sempre esperen com a salvador davant els problemes i dificultats que la història ha ofert a Portugal. Ángel Crespo estudia també l'origen de la ciutat i del nom de Lisboa, per presentar després una panoràmica històrica breu a través dels seus monarques, i acabar en el capítol IV amb una visita guiada per la ciutat.

Sempre amb un acostament entranyable, amb la mirada afectuosa, amb poesia i calor, l'autor utilitza la indulgència i la comprensió davant els fets negatius i la mesura elegància - com la que ha explicat que caracteritza als lisboetes, els alfacinhas - davant les virtuts , èxits i conquestes portugueses. Un llibre amè, de lleugera erudició, molt enriquidor sobretot per a aquells que ja estan introduïts en la cultura i el coneixement del país lusità. Un llibre que serveix per augmentar encara més l'admiració que desperta la bella i acollidora capital de Portugal.

Extracte del comentari d'Ángel García Prieto a Literarias.

dimecres, 13 de febrer del 2013

Sophia de Mello i el Miradouro da Graça

El Miradouro da Graça és d'aquells llocs de la ciutat que tenen un encant especial. Hom s'atura a gaudir d'un instant en aquesta privilegiada balconada a la ciutat, assegut comodament, mentre les hores passen i la Lisboa eterna es mostra fugissera... Diuen que la gran poetessa Sophia de Mello Breyner Andresen seia en aquest mirador i per aquest motiu  ha rebut oficialment el seu nom, malgrat els lisboetes el continuen anomenant amb el nom del barri.


Un típic quiosc portuguès ofereix als seus visitants algunes tauletes on seure i prendre una cervesa mentre la bellesa de Lisboa es mostra davant els seus ulls. Encara que la panoràmica no abasta tant com la d'altres de la ciutat, aquestes vistes són precioses especialment al capvespre, quan la daurada llum lisboeta es torna única i les veus de la ciutat canvien de tonalitat i la música tranquila i íntima de les cases arracona per unes hores la velocitat i el soroll de la ciutat del segle XXI.



Des d'aquest privilegiat "miradouro" podem veure el Tajo, el Castelo de São Jorge, el Miradouro de São Pedro de Alcántara davant de nosaltres, l'orgullós pont del abril 25, mentre que podem endevinar el Marquês de Pombal, l'Avenida da Liberdade o la Baixa... I allà, també trobarem un bust de la poetessa i  el seu cant a la ciutat de Lisboa...


dimecres, 6 de febrer del 2013

Josep Pla i el color de Lisboa

'Com el primer dia que la vaig veure, crec que Lisboa és essencialment, una maravella de color, un prodigi de cels i de llums. (...)

La plasticitat del color de Lisboa, la seva mobilitat, la seva diversitat, són inaferrables. De vegades em sembla que té carnositats rosades i joves, que sovint li surt el rubor a la cara, i de vegades tendeix a empal·lidir, com la pell humana... Teulats vermells, blancs, de parets palpitants, escorrialles de rovell o de verd o de color de carbassa en algunes façanes, petits pujols ondulats, l'alta i la baixa, escales i corbes, atmosferes alternades d'una netedat desmaiada i de grasses concentracions aquoses, pluges fines. La intermitència de l'aigua que cau, -i sobre un mur vell, amb una mica d'heura, una palmera que puja oferta al sol, perfumada, amb una llangorositat gairabé impúdica, deliberada. (...)

Els portuguesos adoren els colors esvaïts, el verd oliva o el verd ampolla, els carmins esbravats, els roses pàl·lids, els grocs tot just iniciats. (...)

El gust del color a Portugal es matisa d'una manera visible amb la boirina de l'immens oceà, de la incertesa del mar tenebrós. L'he vist, també, amb aquella esplendor daurada que tenen de vegades les tardes d'aquesta ciutat, aquella resplendor que sembla posar-se sobre els detalls de les coses amb una voluptositat mig adormida, una mica lànguida i que quan toca les grans veles de les fragates que van i vénen per l'aigua dóna un color de crema densa cremada. (...)

En aquest estuari -en dies clars- hi ha una cosa que sembla imantar la vista: són els blancs de les llunyanies. Són els blancs de Corot -potser el batec de la matèria, que en el paisatge té una virtualitat més excelsa i palpitant. En aquest estuari hi ha, flotant sobre l'aigua, emmarcat en les llunyanies de la terra, blancs de tots els colors: algunes vegades d'una paternal densitat; altres, més lleugers; altres; més alegres i d'un pes lleugeríssim, volàtil. Aquests blancs de Corot, d'Itàlia i de Provença, ací més esponjats, em tenen el cor robat, em fascinen. El blanc tens, sanguini, real, jove, vital, és una maravella. L'estuari de Lisboa té, en dies clars, tots aquests blancs. Tots els problemes de la pintura moderna hi són concentrats'. 

Aquest extracte forma part del llibre Direcció Lisboa de Josep Pla (Edicions Destino, Obra Completa, volum XXVIII) i l'he trobat a l'interessant bloc de Pol Bolibar... us el recomano...

dimecres, 30 de gener del 2013

Lisboa Cultural al Facebook i al twitter

Si voleu conèixer totes les activitats culturals que hi ha la ciutat de Lisboa res millor que seguir el facebook de Lisboa Cultural, l'organisme dels departament de Cultura de la Câmara Municipal de Lisboa dedicat a promocionar i difondre els esdeveniments i activitats que tenen lloc a la ciutat...


I també podeu visitar el seu twitter o directament l'agenda cultural de la ciutat... Lisboa ofereix mil i una activitats que de ben segur us faran encara més interessant la seva visita !!!


dimecres, 23 de gener del 2013

Diuen de Lisboa... (i 3)


Continuant amb les entrades amb el títol "Diuen de Lisboa..." recordar que també des d'Amèrica s'ha lloat Lisboa com ha estat el cas d'Alberto de Oliveira,  destacat poeta, polític i professor brasileny, fundador de l'Academia Brasileira de Letras i autor del poema "Lisboa":

Lisboa Ó Cidade da Luz! Perpétua fonte
De tão nítida e virgem claridade,
Que parece ilusão, sendo verdade,
Que o sol aqui feneça e não desponte...

Embandeira-se em chamas o horizonte:
Um fulgor áureo e róseo tudo invade:
São mil os panoramas da Cidade,
Surge um novo mirante em cada monte.

Ó Luz ocidental, mais que a do Oriente
Leve, esmaltada, pura e transparente,
Claro azulejo, madrugada infinda!

E és, ao sol que te exalta e te coroa,
— Loira, morena, multicor Lisboa! —
Tão pagã, tão cristã, tão moira ainda...

I per acabar, un altre poema dedicat a la ciutat blanca obra de Gabriel Sopeña, músic i poeta. El 1994 va treballar al costat de Loquillo al disc "La vida por delante", on Gabriel Sopeña va posar música a lletres de poetes com Octavio Paz, Pablo Neruda, Cesare Pavese, Gil de Biedma, Pedro Salinas o Antonio Gamoneda. Dues de les cançons del disc són del propi Gabriel, i una d'elles és aquesta, Lisboa...
    


* Les precioses imatges d'aquesta entrada  i de l'anterior són obra de Manuel Sonseca.


dimecres, 16 de gener del 2013

Diuen de Lisboa... (2)


Comencem un nou any recollint alguns més bells poemes i cançons dedicats a Lisboa. Primer us volia convidar a llgir en portugès el poema "Lisboa com suas casas" d'Álvaro Campos, un dels heterònims més coneguts de Fernando Pessoa:

Lisboa com suas casas
De várias cores,
Lisboa com suas casas
De várias cores,
Lisboa com suas casas
De várias cores...
À força de diferente, isto é monótono.
Como à força de sentir, fico só a pensar.

Se, de noite, deitado mas desperto,
Na lucidez inútil de não poder dormir,
Quero imaginar qualquer coisa
E surge sempre outra (porque há sono,
E, porque há sono, um bocado de sonho),
Quero alongar a vista com que imagino
Por grandes palmares fantásticos,
Mas não vejo mais,
Contra uma espécie de lado de dentro de pálpebras,
Que Lisboa com suas casas
De várias cores.

Sorrio, porque, aqui, deitado, é outra coisa.
A força de monótono, é diferente.
E, à força de ser eu, durmo e esqueço que existo.

Fica só, sem mim, que esqueci porque durmo,
Lisboa com suas casas
De várias cores.


Podem continuar amb la lectura de la "Balada de Lisboa", obra que forma part de Babilònia (1983), de Manuel Alegre de Melo Duarte, destacat poeta, polític i candidat a les eleccions presidencials del 2011, premi Fernando Pessoa a l'any 1999 i membre de l'Acadèmia de les Ciències de Portugal:

Em cada esquina te vais
Em cada esquina te vejo
Esta é a cidade que tem
Teu nome escrito no cais
A cidade onde desenho
Teu rosto com sol e Tejo

Caravelas te levaram
Caravelas te perderam
Esta é a cidade onde chegas
Nas manhãs de tua ausência
Tão perto de mim tão longe
Tão fora de seres presente

Esta e a cidade onde estás
Como quem não volta mais
Tão dentro de mim tão que
Nunca ninguém por ninguém
Em cada dia regressas
Em cada dia te vais

Em cada rua me foges
Em cada rua te vejo
Tão doente da viagem
Teu rosto de sol e Tejo
Esta é a cidade onde moras
Como quem está de passagem

Às vezes pergunto se
Às vezes pergunto quem
Esta é a cidade onde estás
Com quem nunca mais vem
Tão longe de mim tão perto
Ninguém assim por ninguém.


I en la propera entrada acabarem aquest repàs per alguns dels poemes que més m'agraden sobre Lisboa...

dimecres, 12 de desembre del 2012

El "British Bar" de Cais do Sodré


Aquest relloge existeix a la realitat, el primer cop que el vaig veure fou a la pel·lícula "A la ciutat blanca" d'Alain Tanner i el segon cop ja va estar en directe al visitar un d'aquells locals amb petites històries que ens guarda Lisboa, el British Bar de Cais do Sodré, un local que el segle XIX ja era conegut com la taverna anglesa i visitat bàsicament per mariners britànics (o d'altres nacionalitats) que arribaven al port.

Amb els anys, va canviar de propietaris, i el 17 de febrer de 1919 António Prazeres i família va inaugurar-lo amb el nom que encara avui manté British Bar (Rua Bernardino Costa, nº 52 - Cais do Sodré) i per tant aviat farà un segle.

La gran sort d'aquest local és que mai ha estat de moda, el que li permet ser "autèntic", així que no és ni especialment bonic, ni destaca massa per res, però manté el seu ambient popular. Avui en dia la gran majoria dels seus clients són persones anònimes que treballen a la zona o que en el seu camí a casa s'aturen  a prendre una cervesa i xerrar una estona. Esporàdicament, es deixa caure algun estranger o turista, donen un cop d'ull i a vegades fins i tot es seuen a passar una estona (us ho recomano).


L'espai és petit, poques taules, una barra de fusta i prestatges alineats amb les ampolles. La gent entra, descansa un quart d'hora i beu cervesa triant entre les dotzenes de varietats que posseeix la casa. Famosa és la cervesa de gingebre (Ginger Beer), una especialitat de la casa. També hi ha aquells que prefereixen un whisky.

Anys enrere, va ser un lloc de referència dels escriptors i artistes. José Cardoso Pires va ser un dels clients habituals que va escriure les seves memòries "Lisboa. Livro de bordo" sobre la barra del British i va dir del bar: "Té ​​gust de moll sense aigua a la vista".

Altres que van passar hores foren el polifacètic pintor i artista Bernardo Marques o el caricaturista i pintor Carlos Botelho. També forma part de la ciutat literaria d'Afirma Pereira d'Antonio Tabucchi  i encara avui en dia es diu que si un té prou paciència pot veure arribar al jove i subversiu Monteiro Rossi camí de prendre una cervesa.

Alain Tanner el va trobar i el va fer servir a "A la ciutat blanca", el nom que li va donar a Lisboa per la seva intensa llum i així va ésser com l'actriu Teresa Madruga va interpretar algunes escenes darrera del seu taulell...


dimecres, 28 de novembre del 2012

Diuen de Lisboa... (1)


La literatura i l'art de tots els temps està plena d'emocions i sentiments envers la ciutat blanca. Poetes i poetesses, músics, escriptors, artistes, personalitats o visitants han lloat els seus carrers, els seus colors, la seva màgia... aquí hi ha alguna de les frases que més m'agraden:

"Lisboa, vella ciutat, plena d'encant i bellesa ..." Amália Rodrigues



"Sota set turons, que són altres tants punts d'observació des d'on es poden gaudir magnífiques vistes panoràmiques, s'estén la vasta, irregular i multicolor aglomeració de cases que constitueixen Lisboa". Fernando Pessoa

"Lisboa, una ciutat de llum daurada que perdura sobre els turons amb una esplendor com de pluja recent".  Antonio Muñoz Molina

"Lisboa es diverteix, Coimbra canta, Braga prega i Porto treballa"

"Com qualificar la llum de Lisboa, que no obstant això sentim tan peculiar, si la despullem de les cases i dels murs de les places i dels patis dels carrers i dels passejos de pedres dibuixades, o del llarg esplendor del Tajo?". António Ramos Rosa


"De la capital portuguesa emana l'olor vell en façanes i carrers, en tramvies i places. Ciutat blanca, ciutat dels sentits banyada pel Tajo. Lisboa embriaga"

"Urbs rasa sobre turons, com si només estigués construïda de cases d'una sola planta, potser, allà, un baldaquí alt, un entaulament més esforçat, una silueta que sembla ruïna de castell, llevat si tot és il·lusió, quimera, miratge" José Saramago

"A Lisboa hom la pot definir com un símbol. Com la Praga de Kafka, com el Dublín de Joyce o el Buenos Aires de Borges. Sí, és possible. Però més que les ciutats, és sempre un barri o un lloc els que caracteritzen aquesta definició i la fidelitat sovint inconscient que els guardem. El Chiado, en aquest cas. La seva geografia cultural, la seva resplendor diürna, la pau provinciana dels seus carrers a la nit, tantes coses, tantes coses..." José Cardoso Pires

"... La humanitat humil i nostàlgica de les petites botigues on els caixers doblen i desdoblen cintes i teles... " Sophia de Mello Breyner Andresen 


Les fantàstiques imatges que acompanyen aquesta entrada són obra del fotògraf madrileny Rafa Pajares.


dimecres, 5 de setembre del 2012

Al setembre tornen els Itinerários Temáticos de Lisboa


La Câmara Municipal de Lisboa, l'Ajuntament, torna a organitzar aquest setembre els "Itinerários Temáticos" per la ciutat, dedicats a conèixer els racons més emblemàtics i encantadors de Lisboa així com els seus llocs amb història...

Així per exemple, podeu conèixer la Lisboa de Cesário Verde (1855-1886), el principal representant del realisme a l'escena literària poètica portuguesa malgrat la seva curta vida. Cesário Verde que va néixer en una família de classe mitjana-alta fou un dels primers autors consagrats a descriure les condicions de vida dels seus contemporanis pertanyents a les classes més populars. Per això, aquest recorregut que visita els principals espais vinculats a la vida i obra d'aquest poeta també ens permet fer una mirada a la segona meitat del segle XIX, al barri de la Baixa i als principals esdeveniments en la història de Portugal que van tenir lloc en aquesta època.

També podeu conèixer els itineraris "Colina de Santa Ana", "Do Castelo ao Chafariz", "Machado de Castro e a estátua equestre de D. José I" o el nou recorregut "As Cidades e as Guerras". Per tal de saber més d'aquests itineraris o inscriure's als mateixos només cal trucar al número de contacte: 21 817 07 42 o escriure a: itinerarios.tematicos@cm-lisboa.pt 

 

dijous, 16 d’agost del 2012

La Lisboa de Saramago

El periodista Xavi Ayén va realitzar per La Vanguardia un seguit d'articles dedicsts a conèixer en la intimitat de les seves ciutats i vides a un seguit de premis Nobel, avui us convido a llegir el reportatge dedicat a José Saramago i la seva Lisboa:

"Seguir a Saramago en una excursió és una activitat esgotadora. Alt, prim, àgil i quixotesc, es mou d'un costat a un altre, amunt i avall, pujant o baixant els 200 esglaons de l'escala de Sant Crispí, explicant la història de cada racó d'una Lisboa que llueix nous espais verds, i que , després de l'Expo de 1998, intenta treure l'estigma de ciutat dissortada a causa de les catàstrofes que ha patit al llarg de la història. "No només han estat terratrèmols i incendis, sinó també el primer tsunami de la història d'Occident, el 1755", recorda el Nobel. Cada nit, però, tots aquests esforços modernitzadors i optimistes són desmentits pels atrotinats cantants de fado que poblen els restaurants populars de la part vella.

Passem, en autocar, per la plaça on la Inquisició va cremar a heretges, jueus i homosexuals, evocant alguna brutal escena de "Memorial d'un convent", i per el Pou dels Negres, "on es llançaven els cadàvers dels africans en els segles XVII i XVIII ". El recorregut inclou una parada davant de l'antic hotel Bragança, on s'allotjava el protagonista de "L'any de la mort de Ricardo Reis", a l'habitació 201. Reis tenia, a més, el seu consultori de metge a la plaça Luis Camoes, on l'estat actual de l'estàtua del símbol de la "identitat" - "poseu entre cometes" - portuguesa "mostra la falta de respecte dels coloms per la gent important ". Llegir l'article sencer

dimarts, 26 de juny del 2012

Inaugurada la seu de la Fundació Saramago

Al cor de Lisboa, al Campo das Cebolas, a la Baixa, al peu de l'Alfama, mirant a l'estuari del Tajo, s'alça la Casa dos Bicos (1523), un vell i bell edifici lisboeta que en la seva història de més de 400 anys ha albergat gairebé de tot en aquesta ciutat: des d'un palauet de príncep a un magatzem de bacallà o un conjunt de dependències municipals. A partir del 12 de juny, cedit per l'Ajuntament de Lisboa, és la seu de la Fundació Saramago, el lloc des del qual es pretén que irradiï l'esperit de l'únic escriptor de llengua portuguesa amb un Nobel de literatura.

Ell, que no va arribar mai a veure l'obra arquitectònica acabada (en restauració ja que va restar derruïda parcialment en el terratrèmol de 1755), va voler quedar-se per sempre a prop de la Casa dos Bicos, del senyorial edifici que de jove mirava amb sorpresa en els seus primers passejos per Lisboa.

+ Info:
- Fundació Saramago
- A Casa dos Bicos 
- Mapa i direcció 

+ Aquesta informació forma part d'un article d'Antonio Jiménez pel diari El País.



dilluns, 4 de juny del 2012

Un juny de festes a Lisboa



El mes de juny ja marca el començament de les festes de la capital de Portugal que, al llarg de tot un mes, animaran la ciutat amb un cartell ple d'activitats.

La programació de les Festas de Lisboa '12 va començar fa pocs dies amb un espectacle de carrer nocturn, a la zona de Rossio i de Restauradors.  Ara és l'oportunitat de gaudir fins el dia 30 de juny, d'un munt d'activitats aquest any centrades en arts tant diveres com el fado, cinema, teatre, música i com no podria ésser d'una altra manera festes populars amb activitats als carrers i els barris.

En la Festa del Fado serà possible assistir a pel·lícules i documentals, així com la una sèrie de concerts de nous i vells valors d'aquest estil musical, en locals com el Ancho Chafariz de Dentro, el Pati de la Galé, el Museu do Fado i el Castell de Sao Jorge. També, Lisboa serà escenari de diverses mostres i festivals, com el "Coral d'Estiu" (cors del món concentrats a Betlém), el "Festival del Silenci", "Lisboa ciutat del cinema" (mostra de diverses pel·lícules sobre Lisboa al Cinema Nimas), el "Surf Film Festival" (al cinema Sao Jorge), el "Ludopolis" (festival de jocs al Jardí Tropical de Betlém), etc...


Les Festes de la ciutat conclouen amb un concert a l'Alameda Afonso Henriques, que uneix en escenari el brasiler Milton Nacimiento i als portuguesos Ana Moura, Carminho i António Zambujo, acompanyats de l'Orquestra Metropolitana de Lisboa.

Lisboa us espera amb els braços oberts !!!!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...