Bones festes i fins l'any 2013...

El "British Bar" de Cais do Sodré

Aquest relloge existeix a la realitat, el primer cop que el vaig veure fou a la pel·lícula "A la ciutat blanca" d'Alain Tanner i el segon cop ja va estar en directe al visitar un d'aquells locals amb petites històries que ens guarda Lisboa, el British Bar de Cais do Sodré, un local que el segle XIX ja era conegut com la taverna anglesa i visitat bàsicament per mariners britànics (o d'altres nacionalitats) que arribaven al port.

Amb els anys, va canviar de propietaris, i el 17 de febrer de 1919 António Prazeres i família va inaugurar-lo amb el nom que encara avui manté British Bar (Rua Bernardino Costa, nº 52 - Cais do Sodré) i per tant aviat farà un segle.

La gran sort d'aquest local és que mai ha estat de moda, el que li permet ser "autèntic", així que no és ni especialment bonic, ni destaca massa per res, però manté el seu ambient popular. Avui en dia la gran majoria dels seus clients són persones anònimes que treballen a la zona o que en el seu camí a casa s'aturen  a prendre una cervesa i xerrar una estona. Esporàdicament, es deixa caure algun estranger o turista, donen un cop d'ull i a vegades fins i tot es seuen a passar una estona (us ho recomano).

L'espai és petit, poques taules, una barra de fusta i prestatges alineats amb les ampolles. La gent entra, descansa un quart d'hora i beu cervesa triant entre les dotzenes de varietats que posseeix la casa. Famosa és la cervesa de gingebre (Ginger Beer), una especialitat de la casa. També hi ha aquells que prefereixen un whisky.

Anys enrere, va ser un lloc de referència dels escriptors i artistes. José Cardoso Pires va ser un dels clients habituals que va escriure les seves memòries "Lisboa. Livro de bordo" sobre la barra del British i va dir del bar: "Té ​​gust de moll sense aigua a la vista".

Altres que van passar hores foren el polifacètic pintor i artista Bernardo Marques o el caricaturista i pintor Carlos Botelho. També forma part de la ciutat literaria d'Afirma Pereira d'Antonio Tabucchi  i encara avui en dia es diu que si un té prou paciència pot veure arribar al jove i subversiu Monteiro Rossi camí de prendre una cervesa.

Alain Tanner el va trobar i el va fer servir a "A la ciutat blanca", el nom que li va donar a Lisboa per la seva intensa llum i així va ésser com l'actriu Teresa Madruga va interpretar algunes escenes darrera del seu taulell...

+ informació: L'ambient de Lisboa: A la ciutat blanca (1983)

Lisboando: com demanar un cafè a Lisboa ?

Una altra de les interessants guies de Lisboa que podem trobar a la xarxa és Lisboando que ja fa tres anys que ens mostra els atractius d'aquesta fantàstica ciutat, com ja us vaig parlar fa une setmanes. Avui volia compartir un dels seus articles que duu el títol "Como pedir un cafè en Lisboa" i que ens acosta a les singularitats pròpies de l'idioma, i en el meu cas, em recorda el divertit capítol de la serie de televisió "Oh Espanya" de Dagoll Dagom on un grup de turistes catalans anava de visita per Madrid...

Bé, tornant a Lisboa, aquí podeu llegir aquest interessant article i descobrir els tipus de cafè: Galão, Meia de Leite, Bica, Café Cheio/Curto, Carioca, etc. ummmm.... ja m'arriba el seu aroma...

Diuen de Lisboa... (1)

La literatura i l'art de tots els temps està plena d'emocions i sentiments envers la ciutat blanca. Poetes i poetesses, músics, escriptors, artistes, personalitats o visitants han lloat els seus carrers, els seus colors, la seva màgia... aquí hi ha alguna de les frases que més m'agraden:

"Lisboa, vella ciutat, plena d'encant i bellesa ..." Amália Rodrigues



"Sota set turons, que són altres tants punts d'observació des d'on es poden gaudir magnífiques vistes panoràmiques, s'estén la vasta, irregular i multicolor aglomeració de cases que constitueixen Lisboa". Fernando Pessoa

"Lisboa, una ciutat de llum daurada que perdura sobre els turons amb una esplendor com de pluja recent".  Antonio Muñoz Molina

"Lisboa es diverteix, Coimbra canta, Braga prega i Porto treballa"

"Com qualificar la llum de Lisboa, que no obstant això sentim tan peculiar, si la despullem de les cases i dels murs de les places i dels patis dels carrers i dels passejos de pedres dibuixades, o del llarg esplendor del Tajo?". António Ramos Rosa

"De la capital portuguesa emana l'olor vell en façanes i carrers, en tramvies i places. Ciutat blanca, ciutat dels sentits banyada pel Tajo. Lisboa embriaga"

"Urbs rasa sobre turons, com si només estigués construïda de cases d'una sola planta, potser, allà, un baldaquí alt, un entaulament més esforçat, una silueta que sembla ruïna de castell, llevat si tot és il·lusió, quimera, miratge" José Saramago

"A Lisboa hom la pot definir com un símbol. Com la Praga de Kafka, com el Dublín de Joyce o el Buenos Aires de Borges. Sí, és possible. Però més que les ciutats, és sempre un barri o un lloc els que caracteritzen aquesta definició i la fidelitat sovint inconscient que els guardem. El Chiado, en aquest cas. La seva geografia cultural, la seva resplendor diürna, la pau provinciana dels seus carrers a la nit, tantes coses, tantes coses..." José Cardoso Pires

"... La humanitat humil i nostàlgica de les petites botigues on els caixers doblen i desdoblen cintes i teles... " Sophia de Mello Breyner Andresen 

Les fantàstiques imatges que acompanyen aquesta entrada són obra del fotògraf madrileny Rafa Pajares.

La Casa das Vellas do Loreto

El 1845, el compositor i pianista Franz Liszt va donar un concert a l'actual Teatre Nacional de São Carlos. Aquell dia, i per primer cop a Portugal, una botiga dedicada a la fabricació d'espelmes, la  Casa das Vellas do Loreto, va rebre la comanda de fabricar vàries espelmes de color vermell per tal d'il·luminar l'escenari on havia d'actuar el reconegut intèrpret hongarès. Des d'aquell moment, en el país atlàntic les espelmes deixen de tenir únicament el color de la cera i poden tenir qualsevol color de l'arc de Sant Martí  i aquesta botiga, plena d'encant, entra a formar part de l'història lisboeta...

La Casa das Vellas Loreto (Rua do Loreto 53-55) és un un espai acollidor, amb uns antics prestatges i  aparadors de fusta, ple de colors, aromatitzat per les espelmes perfumades i amb la distinció que acompanya allò artesanal. Però el més bonic de tot és que aquesta botiga, que es troba al Chiado, és típica de la ciutat ja que va ser oberta el 1789 i des de llavors pertany a la mateixa família, Sá Pereira, que amb molt d'amor i treball manté el negoci. Les espelmes artesanals són les més cobejades i artesans d'arreu de Portugal i d'Europa venen les seves espelmes aquí...

+ info:
Mapa de la seva situació.
Web de la botiga, amb horaris, telefons i contacte.
Tauler de Pinterest de la Casa das vellas do Loreto

Els sons de Lisboa: Histories de Lisboa (1994)

Histories de Lisboa és una de les pel·lícules més peculiars del director Wim Wenders on ens ofereix la seva personal visió de Portugal a través de la història d'un enginyer de so Philip Winter (Rüdiger Vogler) que es trasllada a Lisboa per treballar en una pel·lícula dirigida per un amic seu, Friedrich Monroe (Patrick Bauchau). Winter aconsegueix arribar a Lisboa unes setmanes després, no obstant això, quan arriba a la casa d'aquest la troba buida i descobreix que Monroe ha desaparegut deixant només el film que ha realitzat però no ha conclòs. Winter decideix quedar-se a la ciutat ja que queda fascinat per la mateixa i una bella cantant de nom Teresa.

Mentre ell s'encarrega de l'enregistrament del so, Monroe, passeja per la ciutat amb la seva càmera per filmar encara més escenes. En algun moment els dos personatges es troben i Monroe convenç Winter de concloure la pel·lícula.

El director Wim Wenders aprofita l'estada solitària del protagonista per ensenyar de manera molt seductora i bella els diferents sons de la ciutat de Lisboa. Al mateix temps, acarona la narració amb interessants reflexions sobre la vida, la mort, Déu i el cinema, amb múltiples referències a l'obra de Fernando Pessoa, la figura literària portuguesa.

Destaquen, a més, la bellíssima col·laboració musical del grup Madredeus i l'aparició del cineasta Manoel de Oliveira.

Us la recomano, un inolvidable tast de la deliciosa Lisboa...