Mistérios de Lisboa

Mistérios de Lisboa és una gran (i llarga) pel·lícula portuguesa de l'any 2010 dirigida per Raúl Ruiz que  ens summergeix en un autèntic remolí d'aventures i escapades, coincidències i revelacions, sentiments i passions violentes, venjança, aventures amoroses, tot plegat dins d'un viatge rapsòdic que ens porta de Portugal a França, Itàlia i el Brasil. En aquesta Lisboa d'intriga i identitats ocultes ens trobem amb una sèrie de personatges, tot ells connectats d'alguna manera amb el destí de Pedro da Silva ... Molt recomanable per gaudir d'una època, el Portugal del segle XIX, que va rebre un just guardó al Festival de Cinema de Sant Sebastià, la Concha de Plata al millor director.

Us deixo amb les paraules d'Imma Merino del col·lectiu de crítics de cinema de Girona que ens comenta de meravella la pel·licula:

"Paulo Branco, productor de mil-i-una aventures, va proposar-li a Raúl Ruiz l’adaptació de «Mistérios de Lisboa», una trilogia novel·lística de l’escriptor romàntic portuguès Camilo Castelo Branco que havia aparegut originalment com un fulletó per entregues en un diari d’Oporto a mitjans del segle XIX.

Ruiz, cineasta aventurer amant de la fabulació, no va menysprear l’oportunitat que li concedia el text de Castelo Branco de construir una mena d’orgia narrativa amb la qual desplegar i relacionar una diversitat d’històries contingudes unes dins de les altres a la manera de les caixes xineses.

Tot comença amb un nen, Pedro da Silva, del qual es diu que tenia onze anys i no sabia quin era el seu nom. A partir d’aquí, creuant-se diferents personatges i amb la presència recurrent d’un capellà camaleònic, se succeixen entre el passat i el present històries d’amors impossibles i contrariats, de traïcions i despits, d’arribisme social i caigudes en desgràcia. Històries de passions i de llàgrimes.

Un material fulletonesc que Raúl Ruiz observa amb una certa ironia, però també amb respecte: No l’afronta per ridiculitzar-lo, sinó per abordar la fragilitat i la fatalitat humanes, la incapacitat per controlar el destí i dominar les passions, el pes del temps i de la memòria, cosa que no és aliena a un cineasta que va adaptar «El temps retrobat», darrer volum de «A la recerca del temps perdut», de Marcel Proust.

El resultat és una obra apassionant, un miracle del cinema contemporani (tot i que també de la televisió perquè, a més de la pel·lícula de més de quatre hores de durada, hi ha la sèrie que arriba a les sis hores) que fa badar la boca de l’espectador, que assisteix fascinat a aquesta festa narrativa tan vigorosa com impregnada de malenconia. No només hi ha en joc la capacitat narrativa, sinó també la força de la representació a través d’una suggeridora posada en escena que, mentre les imatges es reflecteixen i deformen, aporten replecs, ambigüitats i rerefons a les històries convidant la imaginació de l’espectador. Són històries amb enigmes, com també és enigmàtica la mateixa pel·lícula. Ho és perquè la bellesa és misteriosa..."