Emmanuel Nunes

Aquesta setmana passada va morir als 71 anys, a París, on vivia des de mitjans dels seixanta, un lisboeta universal, Emmanuel Nunes, el compositor portuguès més important del segle XX, segons molts experts. Exigent, difícil, exponent de l'última música clàssica contemporània, Nunes deixa una seixantena de composicions avantguardistes i un buit en la cultura portuguesa i europea.

Havia nascut a Lisboa (1941), en una família sense tradició musical. Però la música li va atreure des de sempre. En un recent article del diari portuguès Público es evocava una vella entrevista amb ell en què es recordava de petit colpejant perols a la cuina de casa. Després, gràcies a un amic que treballava d'electricista, va acudir durant la seva adolescència als concerts del teatre de São Carlos. Als 18 anys va decidir dedicar-se a la composició: "Amb una determinació tan gran com la meva ignorància", va recordar molts anys després. Es va inscriure a l'Acadèmia de Amadores de Música de Lisboa, on va estudiar harmonia i contrapunt amb la musicòloga Francine Benoît.

Entre 1962 i 1964 va freqüentar els cursos d'estiu de Darmsdt, on va seguir els ensenyaments de Pierre Boulez. "Vaig tenir la sensació que tot el que volia aconseguir amb la música ja estava fet. Que jo acabava d'inventar la bicicleta i en aquest moment veia passar un avió ". També va seguir els cursos de Karlheinz Stockhausen, que, juntament amb Boulez, serien els seus grans influències.

El 1964 es va exiliar a París, en part per escapar del règim de Salazar i en part per fugir de la incúria musical portuguesa del moment. En part també per habitar més a prop de l'avantguarda. A París viuria la resta de la seva vida, marcada per una malaltia que li dificultava la mobilitat ia la qual es va sobreposar sempre. Després de donar classes en molts centres de renom (i sent un visitant assidu de la Fundació Gulbenkian, a Lisboa), va acabar jubilant com a professor al Conservatori de París.

La seva obra és tensa, difícil, enganxada a la més exigent modernitat. Una de les seves composicions més emblemàtiques, Quodlibet, va ser ideada per un sextet de percussionistes, conjunt instrumental i orquestra. Aquesta exigència i aquest afecció al postserialismo avantguardista del segle XX el va allunyar de l'espectador mitjà. Públic recordava dilluns que en l'estrena al teatre de São Carlos de la seva obra Das Märchen / O va comptar, inspirada en un relat de Goethe, el gener del 2008, l'aforament va desaparèixer en una gran part a la meitat de l'obra, declarant incapaç de romandre més temps escoltant. (Obituari publicat en El País)

Més informació al diari portuguès Público: Morreu o compositor Emmanuel Nunes i en altres articles com O que é que esta música tem de especial? (2008) o No universo labiríntico de Emmanuel Nunes (2008)

Al setembre tornen els Itinerários Temáticos de Lisboa

La Câmara Municipal de Lisboa, l'Ajuntament, torna a organitzar aquest setembre els "Itinerários Temáticos" per la ciutat, dedicats a conèixer els racons més emblemàtics i encantadors de Lisboa així com els seus llocs amb història...

Així per exemple, podeu conèixer la Lisboa de Cesário Verde (1855-1886), el principal representant del realisme a l'escena literària poètica portuguesa malgrat la seva curta vida. Cesário Verde que va néixer en una família de classe mitjana-alta fou un dels primers autors consagrats a descriure les condicions de vida dels seus contemporanis pertanyents a les classes més populars. Per això, aquest recorregut que visita els principals espais vinculats a la vida i obra d'aquest poeta també ens permet fer una mirada a la segona meitat del segle XIX, al barri de la Baixa i als principals esdeveniments en la història de Portugal que van tenir lloc en aquesta època.

També podeu conèixer els itineraris "Colina de Santa Ana", "Do Castelo ao Chafariz", "Machado de Castro e a estátua equestre de D. José I" o el nou recorregut "As Cidades e as Guerras". Per tal de saber més d'aquests itineraris o inscriure's als mateixos només cal trucar al número de contacte: 21 817 07 42 o escriure a: itinerarios.tematicos@cm-lisboa.pt 

 

Lisboa: quan la nostàlgia es converteix en encanteri

Acabem el mes d'agost amb l'article de Magda Bigas que duu el títol de "Lisboa: cuando la nostalgia se convierte en hechizo" publicat a la Vanguardia en la secció d'Escapades i on ens destaca allò que ella visitaria de la ciutat de Lisboa:

"Si tuviéramos que expresar en una sola palabra las sensaciones que sentimos al recorrer las calles lisboetas, ésta sería nostalgia. Nostalgia por lo que fue; nostalgia por los que partieron surcando el mar y nunca regresaron... como el fado, la capital portuguesa nos transmite sentimientos encontrados, pero, sin duda, nos atrapa desde el primer momento.

A pesar de los efectos del terremoto que arrasó Lisboa en 1755 y que destruyó casi por completo el centro, la ciudad de las siete colinas conserva la belleza de un pasado colonial en el que colores y olores se entremezclan. Su reconstrucción, dirigida por el Marqués de Pombal, se llevó a cabo siguiendo las normas urbanísticas modernas, creando los barrios de la Baixa (ciudad baja) y el barrio Alto. Éstos, junto con el de Alfama, uno de los más antiguos y el único que logró sobrevivir al seísmo, configuran la Lisboa actual..."

Podeu llegit tot l'article a aquest enllaç.

Mistérios de Lisboa

Mistérios de Lisboa és una gran (i llarga) pel·lícula portuguesa de l'any 2010 dirigida per Raúl Ruiz que  ens summergeix en un autèntic remolí d'aventures i escapades, coincidències i revelacions, sentiments i passions violentes, venjança, aventures amoroses, tot plegat dins d'un viatge rapsòdic que ens porta de Portugal a França, Itàlia i el Brasil. En aquesta Lisboa d'intriga i identitats ocultes ens trobem amb una sèrie de personatges, tot ells connectats d'alguna manera amb el destí de Pedro da Silva ... Molt recomanable per gaudir d'una època, el Portugal del segle XIX, que va rebre un just guardó al Festival de Cinema de Sant Sebastià, la Concha de Plata al millor director.

Us deixo amb les paraules d'Imma Merino del col·lectiu de crítics de cinema de Girona que ens comenta de meravella la pel·licula:

"Paulo Branco, productor de mil-i-una aventures, va proposar-li a Raúl Ruiz l’adaptació de «Mistérios de Lisboa», una trilogia novel·lística de l’escriptor romàntic portuguès Camilo Castelo Branco que havia aparegut originalment com un fulletó per entregues en un diari d’Oporto a mitjans del segle XIX.

Ruiz, cineasta aventurer amant de la fabulació, no va menysprear l’oportunitat que li concedia el text de Castelo Branco de construir una mena d’orgia narrativa amb la qual desplegar i relacionar una diversitat d’històries contingudes unes dins de les altres a la manera de les caixes xineses.

Tot comença amb un nen, Pedro da Silva, del qual es diu que tenia onze anys i no sabia quin era el seu nom. A partir d’aquí, creuant-se diferents personatges i amb la presència recurrent d’un capellà camaleònic, se succeixen entre el passat i el present històries d’amors impossibles i contrariats, de traïcions i despits, d’arribisme social i caigudes en desgràcia. Històries de passions i de llàgrimes.

Un material fulletonesc que Raúl Ruiz observa amb una certa ironia, però també amb respecte: No l’afronta per ridiculitzar-lo, sinó per abordar la fragilitat i la fatalitat humanes, la incapacitat per controlar el destí i dominar les passions, el pes del temps i de la memòria, cosa que no és aliena a un cineasta que va adaptar «El temps retrobat», darrer volum de «A la recerca del temps perdut», de Marcel Proust.

El resultat és una obra apassionant, un miracle del cinema contemporani (tot i que també de la televisió perquè, a més de la pel·lícula de més de quatre hores de durada, hi ha la sèrie que arriba a les sis hores) que fa badar la boca de l’espectador, que assisteix fascinat a aquesta festa narrativa tan vigorosa com impregnada de malenconia. No només hi ha en joc la capacitat narrativa, sinó també la força de la representació a través d’una suggeridora posada en escena que, mentre les imatges es reflecteixen i deformen, aporten replecs, ambigüitats i rerefons a les històries convidant la imaginació de l’espectador. Són històries amb enigmes, com també és enigmàtica la mateixa pel·lícula. Ho és perquè la bellesa és misteriosa..."

La Lisboa de Saramago

El periodista Xavi Ayén va realitzar per La Vanguardia un seguit d'articles dedicsts a conèixer en la intimitat de les seves ciutats i vides a un seguit de premis Nobel, avui us convido a llegir el reportatge dedicat a José Saramago i la seva Lisboa:

"Seguir a Saramago en una excursió és una activitat esgotadora. Alt, prim, àgil i quixotesc, es mou d'un costat a un altre, amunt i avall, pujant o baixant els 200 esglaons de l'escala de Sant Crispí, explicant la història de cada racó d'una Lisboa que llueix nous espais verds, i que , després de l'Expo de 1998, intenta treure l'estigma de ciutat dissortada a causa de les catàstrofes que ha patit al llarg de la història. "No només han estat terratrèmols i incendis, sinó també el primer tsunami de la història d'Occident, el 1755", recorda el Nobel. Cada nit, però, tots aquests esforços modernitzadors i optimistes són desmentits pels atrotinats cantants de fado que poblen els restaurants populars de la part vella.

Passem, en autocar, per la plaça on la Inquisició va cremar a heretges, jueus i homosexuals, evocant alguna brutal escena de "Memorial d'un convent", i per el Pou dels Negres, "on es llançaven els cadàvers dels africans en els segles XVII i XVIII ". El recorregut inclou una parada davant de l'antic hotel Bragança, on s'allotjava el protagonista de "L'any de la mort de Ricardo Reis", a l'habitació 201. Reis tenia, a més, el seu consultori de metge a la plaça Luis Camoes, on l'estat actual de l'estàtua del símbol de la "identitat" - "poseu entre cometes" - portuguesa "mostra la falta de respecte dels coloms per la gent important ". Llegir l'article sencer

Follow me Lisboa

Follow me Lisboa és una iniciativa de Visit Lisboa (Turisme de Lisboa).

Una guia d'oci mensual de distribució gratuïta, destinada als visitants amb edició bilingüe en espanyol - anglès on es recullen els principals esdeveniments cultures i altres amb interès per al turista i una completa guia de museus, monuments, parcs, jardins, hotels i restaurants.

El seu format és en mida de butxaca i també es pot descarregar on-line.